L’any 1908, amb setze anys, Aurora Bertrana viatjà per primera vegada a Barcelona. Hi acompanyava el seu pare, Prudenci Bertrana, que havia de pronunciar la famosa conferència De les belleses de la natura i el meu goig. L’escriptora i feminista Carme Karr els va convidar a fer nit a casa seva, al carrer de la Duquessa d’Orleans, 17, de Sarrià. L’estada va ser molt breu, però la ciutat va fascinar la jove Aurora.

La Carme Karr sabia que el pare havia d’anar a Barcelona a donar una conferència i va insistir perquè ens hi emmenés la meva germana Helena i a mi. Ens invitava a casa seva. Jo em vaig entusiasmar. La Carme Karr tenia dues noies aproximadament de la mateixa edat que nosaltres. L’amable senyora pretenia que les seves filles tindrien un gran goig de rebre’ns a casa seva. Així fou com, per primera vegada, vaig anar a Barcelona i en vaig quedar meravellada. Només hi vam passar un dia i una nit, però ja n’hi havia prou perquè jo hi descobrís tantes i tantes coses que Girona no tenia i a mi em semblaven excitants i meravelloses! Girona era un desert comparat amb Barcelona. [...]  D’aquella anada a Barcelona me’n va restar un gran desig de tornar-hi. Però encara havia de passar força temps abans no hi tornés.

Dos anys més tard, el 1910 passà tot un curs a Barcelona per estudiar a l’Escola Municipal de Música, va anar a parar a un convent de monges on li van llogar una cambra minúscula. L’esperit lliure d’Aurora s’hi ofegava. Un bon dia es va escapar del convent i es refugià a casa de Carme Karr. La personalitat culta, intel·ligent i distingida de Karr va causar-li sempre una profunda impressió.

 

 Amb el violoncel enfundat penjat d’una mà i una bossa de cuir plena de solfes penjant de l’altra, com si anés a lliçó, vaig sortir del convent amb la intenció de no tornar-hi. Me’n vaig anar de dret a casa la senyora Karr. Li vaig explicar els motius de la meva decisió. No tornaria mai més a casa les monges. La Carme Karr em va comprendre. Va enviar una minyona a cercar la meva roba, em va fer preparar un llit en una cambreta sobrera.

—Ho escriuré als teus pares –va dir–. Mentre et cerco una dispesa més adient, t’estaràs amb nosaltres.

M’hi vaig quedar fins al final de curs. Era com una filla més de la casa.