Quan la tragèdia i la necessitat es van acarnissar amb la família Bertrana, la formació musical d’Aurora li va servir per guanyar uns diners tocant en cafès. Del tercet de senyoretes d’un cafè a la Rambla de Santa Mònica va passar a un altre al carrer del Conde del Asalto (actualment carrer Nou de la Rambla). Ni el seu pare ni la família no tenien ni idea de l’ambient que regnava de matinada en aquests locals.
Del cafè de la Rambla de Santa Mònica havia anat a raure en un del carrer del Conde del Asalto. Els meus companys de trio eren dos homes. El públic que concorria en aquest establiment era molt pitjor que el de la Rambla de Santa Mònica. Aquell cafè i en aquella hora, de la una a les tres de la matinada, resultava com l’antesala de tota mena de combinacions inconfessables. Negocis de dones, de contraban, de drogues... De tot hi havia a la vinya del Senyor. Jo no comprenia, potser no ho comprenc encara, quina necessitat de música tenen aquesta mena d’establiments. Per què diastres volien un tercet que anés fent nyigo-nyigo, mentre els clients es dedicaven al negoci i al vici?