Després de la mort de dos dels seus fills, Prudenci Bertrana va caure en un profund estat de depressió, es quedà sense feina i la família sense ingressos. Xavier Monsalvatje els va acollir en una de les seves finques, a Sant Pere de Vilamajor. Era l’any 1914, a Aurora li proposaren de formar part d’un tercet de senyoretes que tocava de la una a les tres de la matinada en un cafè de la Rambla de Santa Mònica. Acceptà la feina i restà sola a Barcelona, al pis de la plaça del Rei, per guanyar els pocs diners amb què havien de viure ella i la família.

Però el pare continuava acusant-se ell mateix de ser la causa de la mort dels seus dos fills: pel seu egoisme, per la seva covardia, per haver escoltat aquells que l’afalagaven fent-li creure que a Barcelona ens esperava la folgança i la felicitat. Barcelona! Ciutat corrompuda i mortal!

No escrivia ni anava al diari. Nosaltres no sabíem si realment en López l’havia acomiadat o si era ell que havia acomiadat en López. L’única cosa que fàcilment compreníem és que s’havia quedat sense feina. La situació, a casa, era prou anguniosa perquè els pocs amics del pare se’n preocupessin. No sé qui va trobar-me una ocupació. Va proposar-ho al pare i el pare a mi. Jo entraria a formar part d’un tercet de senyoretes. Aniríem a tocar de la una a les tres de la matinada en un cafè de la Rambla de Santa Mònica. El pare, la mare i la menuda marxarien al camp. En Xavier Montsalvatge els allotjaria en una de les seves finques situada a Sant Pere de Vilamajor. Jo cobraria unes setmanades que em permetrien no solament d’ajudar la família, sinó mantenir-la tota sencera.

Aurora hagué de rebaixar les seves expectatives i lluitar durament per subsistir. Dissortadament, aquest seria un fet constant al llarg de la seva vida.

 

Així fou com de futura concertista de violoncel, futura «gran» compositora o catedràtica, vaig passar a simple violoncel·lista d’un tercet de dones. «Gran orquesta de señoritas», anunciava el rètol enganxat al vidre d’entrada del cafè. De la «Gran orquesta de señoritas», jo era la més jove i també la que feia més goig. Les altres dues eren, indiscutiblement, velles, lletges i estrafolàries. Si el cafeter s’havia imaginat que la «Gran orquesta de señoritas» enllaminiria els clients en el sentit señoritas més que en el sentit gran orquesta, aviat s’ho va haver de treure del cap. Per assedegat i desficiós d’amor que es trobés un home entre la una i les tres de la matinada, davant per davant de les meves companyes de tercet forçosament s’havia de tornar cast a l’acte. El trio hauria hagut de tocar molt bé per imposar-se i contrarestar la mala fatxa dels seus components.