Als Bertrana, pare i filla, els agradava de passejar pel port i gaudir-ne amb tots els sentits. La visió del mar i els vaixells despertava la sensibilitat i la imaginació aventurera d’Aurora.
El pare i jo anàvem, adesiara, a passejar pel port. Caminàvem amunt i avall dels molls. Ensumàvem aquella bravada d’aigua morta lleugerament corrompuda, lleugerament salobre, barrejada amb els efluvis del mar invisible i el quitrà, vèiem les golondrines carregades de navegants casolans: anada i tornada de l’escullera i del far, i els grans transatlàntics immòbils arran de moll plens de vida interior, amarats de la nostàlgica poesia del viatge, i els mariners de caminar gronxadís i esguard ple de llunyanies. Jo em delia per pujar a qualsevol nau i anar a qualsevol lloc, mar endins devers el món exòtic on aquells vaixells i aquells homes de mar anaven, o en venien.
La primera ocasió de fer realitat el desig d’embarcar-se va ser rumb a Mallorca, l’estiu de l’any 1920, convidada per la família de Riquer. L’espectacle la fascinà i el seu talent d’escriptora el convertí en paraules.
La família Riquer s’havia traslladat a Mallorca i l’Emília m’invitava amb gran afecte i insistència a passar amb ells una temporada.
Aprofitant les vacances d’estiu a l’Institut de Rítmica i Plàstica i a les escoles on jo donava lliçons de música, vaig decidir acceptar.
Em vaig embarcar en el Jaume Primer. Havia llogat una llitera de segona on viatjarien, també, tres dones desconegudes. Poc em preocupava ni el confort de la cabina ni la companyia. El que m’interessava era la coberta del vaixell, des d’on podria contemplar l’espectacle mai vist d’un viatge per mar. Era el primer cop que m’embarcava.
Deixava Barcelona i el seu port, amarada d’un sentiment indefinible d’expectació.
En els anys trenta, quan vivia a Barcelona amb el seu marit, tornaria a freqüentar el port. Monsieur Choffat s’havia fet soci del Club Marítim i havia comprat un balandre de segona mà amb el qual sortien a navegar els diumenges.
Monsieur Choffat continuava treballant a compte de la Societat de Ciments Asland. Havia comprat un balandre motoritzat el nom del qual, per absurd que sembli, era Puigmal. [...]
Jo solia acompanyar-lo en la seva modesta navegació de cap de setmana. Sovint ens hi feia companyia algun amic. Monsieur Choffat era soci del Club Marítim, i al club havíem fet coneixença amb altres socis igualment afeccionats a l’esport nàutic [...]. Cada diumenge, si el temps ho permetia, sortíem del port i navegàvem mar endins, generalment sense rumb fix, només pel goig de respirar l’aire marí.
Aquestes mateixes vivències, Aurora les trasllada a Cendres, novel·la que Bertrana no va poder publicar en vida perquè la consideraren massa escandalosa. Els personatges també passegen pel moll i en Philip, el marit estranger de la protagonista, es fa soci del Club Nàutic:
De tant en tant també anem a barquejar al port. M’he fet soci del Club Nàutic.