De l’estació de França de Girona a la del mateix nom a Barcelona, a l’avinguda del Marquès de l’Argentera. Aquest era el viatge en tren que Aurora Bertrana feia dos cops per setmana per prendre lliçons de violoncel. Que una noia jove viatgés tota sola era un fet força insòlit a principis del segle XX, fins i tot mal vist, però resultava un repte pel caràcter ferm i decidit, i per l’afany de llibertat personal i d’aventures que Aurora havia demostrat des de ben petita.
Aconsellats pel mateix Sobrequés, els pares havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra. Em van comprar un quilomètric de tercera i en un tren del matí jo m’embarcava a l’estació de França amb el meu violoncel ben enfundat. Aquest simple i naturalíssim acte, propi d’un bon estudiant, va ser considerat pels gironins d’aquella època com una gesta única en la història de les llibertats femenines. Cap de les noies que jo coneixia no hauria gosat fer-ho, i en cas d’haver-ho gosat els seus pares no li ho haurien permès. Els meus eren molt criticats àdhuc per la família mateixa. Però ells tenien confiança en mi, en els principis que m’havien inculcat i en les meves facultats d’espavilar-me.