El Palau de la Música va ser per a Aurora Bertrana una segona casa. Estudiava violoncel amb el mestre Gaspar Cassadó, prenia lliçons amb el gran Joan Llongueras a l’Institut de Rítmica i Plàstica, assaigs, concerts... Un bany de música en el qual va viure una de les èpoques més serenes i felices de la seva vida.

Passar unes hores amb el mestre Llongueres escoltant improvisacions, aprenent a moure el cos segons els seus ensenyaments musicals, era un goig dels més purs. Les lliçons al Palau de la Música Catalana eren sempre cap al tard. Hom no sabia mai quan començarien ni quan acabarien. El mestre tampoc no podia dir quan arribaria al Palau. El rellotge i ell estaven renyits per bé que, adesiara, se’n treia un de la butxaca i el reüllava nerviosament com si algun esperit invisible li ho manés. Aviat, però, oblidava l’hora i tornava a engrescar-se amb la feina que per a ell no ho era, de feina, sinó inspiració pura. [...]

El Palau de la Música Catalana s’havia convertit en la meva segona casa. Gairebé cada dia hi anava a lliçó o a assaig, i, una o dues vegades per setmana, a concerts. Vivia en un bany continu de música. Tornava a estudiar el violoncel sota el guiatge d’en Gaspar Cassadó, qui no solament era un notable violoncel·lista sinó un home senzill, amable, afectuós. En Gaspar Cassadó i jo ens havíem fet molt amics, també amb la seva família. Aquella època va ser una de les més benaurades, serenes i equilibrades de la meva vida.

Les lliçons del mestre Llongueres li van aportar un gaudi intens i li van obrir possibilitats professionals, però el més transcendental va ser que en l’ambient que hi reganava va gestar el seu somni d’anar a Ginebra a estudiar a l’Institut Jacques Dalcroze, i sobretot el de viatjar i conèixer món.

 

La música, encara que de bell antuvi jo no l’havia triada, era la meva carrera. Hi tenia facilitat i les coses, des del moment que vaig entrar a l’Institut de Rítmica i Plàstica, se’m presentaven ben planeres. En poc temps havia esdevingut una de les ajudantes preferides d’en Joan Llongueres. D’escoles per ensenyar cançons amb gestos i rítmica no me’n mancaven. El violoncel anava també endavant. Què més volia? [...]

Els pares no s’oposaven a cap de les meves activitats i, amorosament comprensius, em facilitaven tots els mitjans de desenvolupar-les. Però jo, com totes les alumnes avançades de l’Institut de Rítmica, somiava anar a Ginebra, inscriure’m a l’Institut Jacques Dalcroze i obtenir el diploma o el certificat d’estudis que em donaria dret a ensenyar el mètode Dalcroze arreu del món. [...] Honradament, he de confessar que el que em cridava imperiosament fronteres enllà no era únicament el mètode Dalcroze, era l’amor al món inconegut, la curiositat insaciada d’altres terres, d’altres pobles, d’altres llengües, d’altres costums...