La vella casa de la plaça del Rei acumulava massa records tristos. Prudenci Bertrana no hi volia viure i va decidir de buscar un nou pis per a la família. L’any 1920, els Bertrana Salazar van passar de Ciutat Vella a viure a l’Eixample, en el 4t pis del núm. 4 del carrer de Roger de Llúria. La casa existeix encara, és una d’aquestes escales que tenen entresòl i principal, amb la qual cosa el quart pis té l’alçada d’un sisè. La família gaudia ara del sol, l’aire i d’unes vistes esplèndides des dels balcons.

Els Bertrana ja no vivíem a la plaça del Rei, sinó al carrer de Roger de Llúria, número 4, on encara avui escric aquestes Memòries. Després de la mort de l’Helena, el pare havia avorrit aquell apartament massa ple de records dolorosos. El del carrer de Llúria gaudia de més sol i més aire.

Algun temps després vam organitzar uns dissabtes musicals a casa meva. Llavors, jo disposava d’un bon piano i d’una habitació clara i esbarjosa. El pis, anomenat falsament «quart», era en realitat un sisè. Davant per davant no hi havia cap casa de pisos sinó els magatzems i despatxos de l’Espanya Industrial. L’horitzó que es destriava des dels balcons de casa era immens: el mar, Montjuïc, Vallvidrera i el Tibidabo. Els amics que assistien en aquestes tardes literàriomusicals eren joves. Els preocupaven poc els cent vuit esglaons del nostre pis.

L’any 1938, Aurora Bertrana va marxar de nou a Ginebra, on hi viuria un llarg i penós exili.. Des de Barcelona, la seva mare desitjava el retorn d’Aurora i li escrivia: «Viurem totes tres a Llúria, 4». Quan va poder tornar de l’exili, l’any 1950, s’instal·la al pis del carrer Llúria amb la mare i la tieta.

El meu cosí germà Carles Salazar m’esperava a la frontera d’Espanya. Es mostrava tan content de rebre’m que la nostra abraçada va ésser sincerament cordial. Era gràcies a ell i a les seves actives i encertades gestions que jo podia tornar a Barcelona i viure amb la meva mare i la tieta en aquell habitatge de Llúria 4, on havia mort la meva àvia Sixta Salazar, la meva germana Cèlia i, el 1941, el meu pare, en Prudenci Bertrana.

Com diu Catalina Bonnín, Aurora Bertrana «amb setanta anys, vivia pobrament en el pis familiar fosc, sense estufes, sense cuina de gas i poblat per les ombres del passat». En aquestes condicions va escriure les seves Memòries. Si l’any 1948 havia tornat a Barcelona a viure amb la mare i la tieta havia estat sobretot per complaure-les, però el preu a pagar va ser molt alt.

El retrobament amb la meva família, aquell partir-nos-ho tot amb comprensió i amor, era la realització del gran somni de la mare i la tieta. Per a mi –puc dir-ho ara que totes dues són mortes–, el preu pagat per aquests anys de felicitat familiar era un preu molt alt que elles mereixien i que jo pagava amb goig: el de la meva renúncia al medi intel·lectual i social d’Europa.