L’any 1931, després de la mort de la seva germana Cèlia, per estar més a prop dels seus pares i acompanyar-los en el dol, Aurora i M. Choffat es traslladen a viure al 6è pis de l’edifici de la Diagonal, 313-315, de Barcelona: «Per viure més prop d’ells vam deixar la torreta de Montcada, vam anar a viure a la Diagonal.» Al pis de la Diagonal, Aurora Bertrana hi tenia el seu estudi d’escriptora. L’edifici té la forma d’una proa en la confluència de l’avinguda Diagonal amb els carrers de Roger de Flor i de València. La balconada de la seva «cambra pròpia» donava a aquest carrer. En el segon volum de les Memòries ens descriu l’estudi amb tot luxe de detalls.

Amb prou feines vivia fora de les meves quartilles. Les anava omplint amb afany en el meu bonic estudi de la Diagonal, 313. Aquest estudi, que aviat les bombes de l’aviació destruïren parcialment, mereix el qualificatiu de «bonic» que li he donat. Les parets entapissades d’un paper gris clar servien de fons a tres o quatre paisatges a l’oli pintats pel meu pare, un guaix molt bonic de Manuel Rocamora i uns bigarrats tapissos indonesis. El moblatge, de línies molt sòbries, era d’un vermell atenuat: una taula escriptori, prestatges i vitrines amb llibres i atuells polinesis de fusta embotida pels indígenes d’èpoques anteriors a la colonització, porcellanes de Xina autèntiques, no fabricades per a l’exportació sinó d’ús corrent entre la colònia xinesa de Papeete i, sobretot, una balconada que obria al carrer de València des d’on veia una ampla llenca de la Mediterrània. Solia romandre tot el dia davant per davant del balcó amb la ploma a la mà.

En aquesta casa hi va viure els tràgics bombardejos de la guerra civil que van causar una mortaldat i incalculables estralls materials arreu de la ciutat, també en l’edifici i el pis on vivia Aurora, on li va anar de ben poc de perdre-hi la vida.

El 16 de març, els italians o els alemanys, o el mateix Satanàs eixit del propi infern, començaven els grans bombardeigs sistemàtics sobre Barcelona. Els avions volaven relativament a poca alçada i en estreta formació. Víctimes d’aquests terribles atacs ho van ésser totes les zones de la ciutat. [...]

Quadres senceres de cases van ésser enderrocades i centenars de persones restaren soterrades sota les runes. Les explosions eren tan fortes i la força de l’aire desplaçat tan impetuosa, que portes i vidrieres eren arrencades de soca-rel i projectades a grans distàncies o encastades a les parets. [...]

Tots els vidres de la casa on jo vivia s’havien trossejat i els ferros d’un dels meus balcons, que obria al carrer de València, havien estat arrencats i projectats a través del meu estudi i encastats a la paret del fons.

Uns minuts abans jo treballava en aquella habitació, i dec la vida al fet d’haver-me’n absentat un moment. Trossos de paviment d’alguns quilos de pes havien estat propulsats fins al balcó del meu estudi, que era el pis sisè de la casa.

Exactament en aquest punt de la Diagonal, «en l’encreuament dels carrers Diagonal i Roger de Flor», l’autora hi situa l’apartament on viuen Anna i Philip, el jove matrimoni protagonista de la novel·la Cendres.

Ella només somniant de retirar-se al piset de la Diagonal. «Un veritable niu d’amor», diu la mamà sense adonar-se de la cursileria de la frase.

Com la mateixa Aurora Bertrana, el personatge d’Anna, abandonada pel seu marit, sobreviu en aquesta casa els bombardejos de la guerra civil, abans de marxar a l’exili a Ginebra.

 

A l’escala s’oïen xiscles, passes precipitades, tancament de portes Tot d’una esclataren els vidres de la claraboia central. Al mateix temps una explosió formidable feia trontollar l’edifici. Els vidres esbocinats dringaven escala avall. [...]

—Saps què, Anna? El millor és que te’n vagis a Ginebra, com més aviat millor.

De retorn de l’exili ginebrí, Aurora Bertrana no va poder tornar a viure al pis de la Diagonal ni tan sols recuperar els mobles i objectes que hi havia deixat. La convivència amb el seu marit mai no havia estat fàcil per la profunda diferència ideològica, l’estricta moral de Denys Choffat i el seu anticatalanisme. Les desavinences es van agreujar durant la guerra civil. Aurora no en sabia res, però Choffat, fent-li creure que marxava a Suïssa a cercar feina, va fugir d’amagat a l’Espanya nacional.

 

El que jo no sabia, i vaig trigar molt de temps a saber-ho, és que monsieur Choffat m’amagava la veritat. El seu propòsit en abandonar Barcelona no era per cercar feina a Suïssa, sinó per fugir de l’Espanya republicana i anar a reunir-se amb els «peixos grossos» de l’Asland refugiats a l’Espanya nacional.

Aurora tampoc no era conscient de la rancúnia que el seu marit covava en secret envers ella, i es va trobar completament abandonada a la seva sort a l’exili de Ginebra. Més encara, per poder tornar a Catalunya, el marit li exigia que es declarés culpable de delictes que no havia comès. El fet és, però, que la recta moral de monsieur Choffat no li va impedir pas d’apropiar-se dels bens mobles de la seva muller, Aurora, sinó que, a més, quan aquesta va tornar de l’exili a Ginebra el va trobar vivint al pis de la Diagonal amb una altra dona.

 

Totes aquestes acusacions, monsieur Choffat no me les havia fetes mai a mi directament, de manera que jo ignorava la seva rancúnia acumulada i secreta, la qual no el va privar de prendre possessió de tots els meus béns mobles aplegats al nostre estatge de la Diagonal, 313, mentre continuava exercint el seu sistema pedagògic familiar: «la gana adreça».

Mai més no va poder tornar a viure a la Diagonal però el record que la vida a la gran avinguda barcelonina serà ben present en novel·les com Cendres i Fracàs.

A Espanya, tampoc no hi podia tornar. Ja un cop ho havia intentat i els tres consolats espanyols a Suïssa –el de Zuric, el de Berna i el de Ginebra– m’havien refusat el visat, perquè tenien ordres de fer-ho. Deien que l’únic mitjà d’obtenir-lo era que el meu marit em reclamés. Però a monsieur Choffat, i per raons de caràcter personal, sembla que ja no li convenia la meva tornada a Barcelona. En acabar la guerra civil havia tornat a Catalunya, s’havia reinstal·lat al nostre apartament de la Diagonal, 313, on jo havia abandonat tots els meus béns mobles amb l’esperança de tornar-los a usar al seu costat, cosa que no vaig poder fer mai més.