Aurora Bertrana va ser tota la vida una lluitadora incansable. Estimava la llibertat, el seu país i la seva llengua. Encara que era més partidària del compromís personal amb les causes i no amb partits polítics, l’any 1933 s’afilia a Esquerra Republicana de Catalunya i participa en un gran míting a la Monumental (Gran Via de les Corts Catalanes, 749) amb Francesc Macià i Lluís Companys. En el capítol «La República» de les Memòries explica com havia estat candidata en les eleccions de novembre de 1933, i deixa constància del seu breu pas pel món de la política.

Recordo, no sense una certa emoció, i una certa vergonya, un gran míting a la Monumental que em van fer presidir entre Francesc Macià i Lluís Companys. Vaig passar una mala estona. No per les paraules dels meus companys ni per l’actitud del públic, que estava format per una gran gernació atenta i respectuosa, sinó pel paper moralment poc lluït que jo representava entre aquells homes d’absoluta bona fe i de tradició político-catalana ben sòlida. No, jo no era digna de figurar entre ells dos, encara que les meves intencions eren pures. [...]

Les eleccions es van celebrar el 19 de novembre de 1933. Votava una gran multitud entre la qual figuraven moltes dones i, entre les dones, moltes monges. Naturalment, tots els convents s’havien mobilitzat contra l’Esquerra i també contra Acció Catalana i altres partits esquerrans i socialistes. Suposo que votaven per la Lliga. L’escrutini va evidenciar la meva derrota. No havia sortit, per pocs vots, però «no havia sortit».

Els interessos i les disciplines de partit, però, no van ser mai del seu gust. Aurora Bertrana va ser sempre una dona d’esperit crític, independent i profundament lliure.

 

És una cosa més senzilla i alhora més profunda: és una inclinació temperamental devers «els meus», és a dir, aquells éssers còsmicament lliures; estratosfèricament independents; socialment inclassificables. És devers aquells que vaig anar per la mateixa raó que la cascada o el rierol esdevenen torrent, el torrent riu i el riu corre fatalment devers un altre riu i, a l’últim, va a morir al mar. Tot el que vaig viure en aquella època, no solament «com» sinó amb «qui» ho vaig viure, obeeix a aquest impuls de la meva naturalesa: la germanor amb els apàtrides, els exiliats, els fora de llei per causa d’idees...