L'itinerari literari  Els trobadors al «bisbat de Geronès» és el número 25 de la col·lecció d'itineraris literaris autoguiats que edita la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent. La presentació, el guió i la selecció de textos van anar a càrrec de Míriam Cabré. La confecció d'aquest itinerari va comptar amb el suport dels projectes de recerca Troubadours and European Identity: The Role of Catalan Courts (Recercaixa 2015ACUP 00127) i PID2019-109214GB-I00

***

La profunda marca dels trobadors en la cultura catalana, a l’Edat Mitjana i força després, s’associa sobretot amb uns patrons poètics encara vigents avui, amb l’expressió de l’amor i amb la representació d’un sistema de valors cortesos. Tanmateix, més enllà de la ideologia i del fort component simbòlic, la lírica trobadoresca reflecteix la vida a les corts coetànies en tota una gamma d’experiències quotidianes que animen la imatgeria poètica. Des dels orígens, la natura hi juga un paper destacat. Pensem en la branca de l’arç blanc, delicada i resistent, evocada pel primer trobador amb obra conservada, Guilhem d’Aquitània, a cavall entre el segle XI i el XII:

La nostr’amor vai enaissi
con la branca de l’albespi,
qu’estai sobre l'arbr’ entrenan
la noig, a la ploi’ e al giel,
tro l'endeman, qe·l sol s’espan
per la fueilla vert el ramel.

[El nostre amor és com la branca de l’arç blanc, ben dreta sobre l’arbre durant la nit, amb pluja i gel, fins l’endemà, quan el sol s’escampa per les fulles verdes i les branques.]

O en el vol de l’alosa que desperta l’enveja de Bernart de Ventadorn:

Can vei la lauzeta mover
de joi sas alas contra·l rai,
que s’oblid’e·s laissa chazer
per la doussor c’al cor li vai,
ai! tan grans enveya m’en ve.

[Quan veig l’alosa moure les ales, de joia, contra el raig del sol, i que s’embadaleix i es deixa caure per la dolçor que li arriba al cor, ai, quina enveja més gran em ve.]

Encara que no acostuma a haver-hi lloc per a llargues descripcions paisatgístiques, les referències a l’entorn poden ser extraordinàriament precises i carregades de sentit. Així, Guillem de Berguedà descriu sorneguerament com les pedres de Melgur van resistir incòlumes la topada amb les dents de Ponç de Mataplana, quan el noble se les va trencar en caure del cavall:

Marques, ben aion las peiras
a Melgur despres Someiras,
on perdetz de las denz tres;
no i ten dan, que las primeiras
i son e non paron ges.

[Marquès, bona fortuna a les pedres de Melgur, prop de Someiras, on vàreu perdre tres dents; no va passar res de mal, que les pedres encara hi són i no s’hi coneix gens.]

L’esment de possessions associades al personatge o al llinatge lloat en panegírics poètics, la concreció dels escenaris d’un conflicte, o bé la definició de xarxes polítiques, tot testimonia l’arrelament de la poesia trobadoresca en la realitat del seu temps i la vinculació amb el territori. Ben palesa en les endreces finals i en la poesia d’ocasió, la importància dels topònims queda subratllada en alguns poemes que arriben a traçar
rutes literàries, reals o imaginàries: ho il·lustren dos dels textos proposats per a aquesta ruta, «Abril issi’e mays intrava» de Ramon Vidal de Besalú i la Recepta de xarop de Cerverí de Girona.

En aquest sentit, a partir del regnat d’Alfons el Trobador (1164-1196), els topònims reflecteixen el mecenatge i l’acollida dels trobadors a la cort reial catalana. Com és ben sabut, del rei Alfons conservem una cançó i un debat, i els seus successors en seguiran els passos com a trobadors i com a promotors de la poesia. Els topònims i llinatges esmentats també són, però, un testimoni inqüestionable de l’atenció dels trobadors, des dels inicis, a les cases nobles del nostre territori. Ens poden ajudar a repensar, per exemple, el paper de l’Empordà i de Girona en la història de la literatura trobadoresca. A més, les referències a la noblesa en la lírica dels trobadors constitueixen fonts contemporànies sobre com es volien presentar i com es justificaven certs esdeveniments als cercles de poder, quines aliances es formaven i quina imatge d’ells mateixos volien difondre els llinatges catalans.

Així doncs, la nostra ruta ressegueix aquesta vinculació dels trobadors amb indrets de l’Empordà, del Gironès, de la Garrotxa: del bisbat del Gironès, per dir-ho amb un terme emprat per Cerverí de Girona, un dels protagonistes del recorregut. De passada, els indrets i els textos visitats constaten la importància d’aquest territori per a la construcció de la tradició poètica catalana, i la manera com la cultura trobadoresca enriqueix la nostra visió de la història d’aquestes terres. La ruta que proposem testimonia la connexió dels trobadors amb aquest territori durant més d’un segle, des de les darreres dècades del segle XII a les primeres del XIV, seguint a grans trets una progressió cronològica, i acaba fixant-se en un cercle poètic a Girona que tindrà un paper fonamental en el desenvolupament de la lírica catalana durant segles a venir.

Agraeixo a Albert Reixach l’aportació als materials en què es basa aquesta ruta, tal com es reflecteix a les referències bibliogràfiques finals, i a Jordi Canet, Sadurní Martí, Marina Navàs, Camilla Talfani i Ivan Vera la lectura i els consells.

Míriam Cabré