Cerverí de Girona és el trobador més cèlebre que podem relacionar amb aquesta ciutat. Però per què era “de Girona”? Sabem que no hi va néixer i les primeres notícies que en tenim el connecten amb els Cardona, com denota la Recepta de xarob. No tenim notícies directes del motiu de la residència gironina, però potser podem suposar que té alguna cosa a veure amb aquest llinatge. Cal subratllar que, almenys des del segle xi, els Cardona tenien en feu torre Gironella, el més important dels tres castells que reforçaven el control del recinte emmurallat primitiu de la ciutat de l’Onyar. Així s’explica que el vescomte de Cardona, fill del protector de Cerverí, afirmi a la crònica de Desclot que té dret a ser el defensor de Girona davant dels francesos el 1285.

Llevà’s En Ramon Folc, vescomte de Cardona, e dix al rei: “Jo son castellà de Gerona, e per dret e per usança de Catalunya no em puc excusar, ne he voluntat que ho faça. Per què jo romandré, si us volets, en Gerona; e lliurats-me aquells cavallers e aquella companya que mester hi sia, ab prou vianda. Que o tuit perdrem lo cors o, sens vostra sabuda e sens vostra voluntat, nós no lleixarem aital força com és la ciutat de Gerona, si doncs per defalliment de viandes no ho faíem."

 

[En Ramon Folc, vescomte de Cardona, es va alçar i va dir al rei: “Jo sóc castlà de Girona per dret i per usança de Catalunya: no em puc excusar ni tinc intenció de fer-ho. Per això romandré, si ho desitgeu, a Girona; lliureu-me aquells cavallers i aquelles tropes que calguin, amb queviures suficients. Perquè o hi perdrem tots la vida o, sense el vostre coneixement i la vostra voluntat, no abandonarem una plaça forta com és la ciutat de Girona, si no ens hi vèiem obligats per manca de queviures.]

Després d’una treva, Ramon Folc VI de Cardona va haver de lliurar la ciutat al comte de Foix, que lluitava en el bàndol invasor. Roger Bernat III de Foix exhibeix aquesta aliança amb els francesos en la seva contribució a un interessant cicle de coblas, compostes en aquestes mateixes dates. Tanmateix el comte de Foix prefereix reptar el rei Pere en termes irònics i amb ressons cortesos, en comptes d’adoptar un to bel·licós com el de Guillem de Berguedà. Fent servir Pere Salvatge, un membre de l’entorn del rei, com a interlocutor directe, Roger Bernat es befa de l’actitud trobadoresca de Pere el Gran en aquest mateix cicle i dubta que li serveixi de socors davant les forces del seu nebot, el rei Felip IV de França. Aprofita el repte poètic per vantar-se de la seva possessió de la senyoria de Castellbò i per fer una anàlisi de com es distribuiran les aliances, un cop s’arribi al terreny de batalla real. Acaba pronosticant que el crit de guerra francès “Montjoie” ressonarà victoriós per la Corona d’Aragó (començant, és clar, per les terres gironines).

Salvatze, tuitz ausem cantar
e’namorar
reis d’Arragon.
Digatz me se poria tant far;
c’a mi no par
ses lo lion
que si asemble en tot arnes
contra·l Frances,
si que·l sieu afar sia ges.
E car el dis que·l plus dreiturier vensa,
de faillir tort a cascun lai raison:
per o sapchatz qu’eu deteing Castelbon.

Mas qui a flor se vol mesclar
ben deu gardar
lo sieu baston,
car Frances sabon grans colps dar,
et albirar
ab lor bordon.
E no·us fizes en Carcases,
ni·n Agenes,
ni·n Gascon, car no l’amon de res
depos vas mi a faita la faillenza;
e·n breu de temps veirem nos Brogoingnon
cridar «Monjoi!», e·l crid’en Arragon.

 

[Salvatge, tots sentim el rei d’Aragó cantar i enamorar-se. Digueu-me si aconseguirà tantes coses; que a mi no em sembla que, sense el lleó, pugui presentar-se tot armat contra el francès, de tal manera que la seva empresa s’acompleixi. I com que ell diu que ha de vèncer aquell que sigui més just, allà baix tothom té motius per desertar la injustícia; per això sapigueu que jo retinc Castellbò.

Però qui vulgui combatre contra les flors ha de vigilar el seu bastó, perquè els francesos saben fer grans cops i apuntar amb la seva llança. I no us refieu de Carcassona ni de l’Agenès ni d’un gascó, perquè no l’estimen gens des que em va fer tal injustícia; aviat veurem els borgonyons cridar «Monjoi!» per nosaltres i  cridar-ho a Aragó.]