L'itinerari literari Roses és el número 23 de la col·lecció d'itineraris literaris autoguiats que edita la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent. La presentació, el guió i la selecció de textos han anat a càrrec de Josep Maria Barris Ruset, Pol Meseguer Bell i David Pujol i Fabrelles. 

***

Els mapes només indiquen el lloc, el punt geogràfic precís on es troba allò que cerquem. Res més. Més difícil és explicar aquest lloc, convertir-lo en un plànol personal, propi, on els camins i les rutes hagin estat triades premeditadament. Aquest és l'objectiu final d'aquesta guia literària: ajudar a construir itineraris que ens identifiquin, a tots i a cadascun de nosaltres, amb allò que havia estat inicialment una simple referència geogràfica. I fer-ho a partir d'alguns punts d'interès i de pinzellades escrites que s'hi relacionin. Geografia que es literaturitza, però també literatura que transforma llocs i persones. L'esforç hi ha estat i el resultat és una tria d'una cinquantena de textos de més de trenta autors diferents. L'empresa no ha estat fàcil perquè una llarga corrua d'escriptors, polítics, viatgers, periodistes i ocasionals lletraferits han deixat imprès el tatuatge personal que els ha provocat Roses, ja fos per la delicada i harmònica corba de la seva badia ungida per una llum inimaginable, ja fos pel caràcter comercial de la vila que ha propiciat la presència d'una mar que prometia sempre riqueses i coneixements a parts iguals.

Allargassada davant l'aigua somera, la població sembla permanentment oberta de braços a la Mediterrània, abraçant-la i volent-la. Així, l'itinerari que proposem, inevitablement, havia de resseguir la sorra i els còdols i fer-se llarg, en un periple d'entre 6 i 7 quilòmetres. Ganduls del món! Segmenteu-la en un parell d'etapes; entusiastes i valents, de cop, sencera. Tant se val, feu-la. Se us oferirà una Roses construïda per una Història pouada inicialment en el megalitisme; civilitzadament grega i romana; d'una medievalitat adusta i severa; assetjada tant per les polítiques imperials com per les imperioses tropes franceses; renascuda de les diverses contemporaneïtats que hem inventat. I totes aquestes Roses conformen una nova Roses que, a vegades, ha volgut ser entesa per qui l'ha escrita i que, més sovint, simplement ha meravellat. Tanmateix, i malgrat l'abundància de manifestacions literàries que han glossat les «gràcies» rosinques –més enllà de la novena i de la trentena del catàleg de Pere Corominas–, Roses continua essent una població poc coneguda i mal valorada fora del rodal més immediat. Potser encara trobaríem algun rosinc o rosinca que recuperés la dita popular  d'«això sembla la barraca de les Lloses» per referir-se al desconeixement d'alguna cosa, a la seva foscor ancestral. Els textos literaris que hem espigolat intenten situar en la justa mesura aquesta població altempordanesa, posar-hi el focus, il·lustrar l'esperit del visitant que hi vagi, aportar coneixement. En aquest sentit, el projecte cultural de la població, basat en una senyalètica del patrimoni cultural audaç i en la utilització de la tecnologia per arribar a l'enciclopèdia local, la Rosespèdia, ajudarà el turista a estrènyer entre les seves mans les entranyes rosinques, el garum amb el qual està feta la vila marinera. El coneixement ens farà estimar, veure allò que no vèiem, posar context a allò que semblava espontani i extemporani. 

Amb tot, hem hagut de deixar per una altra ocasió recórrer l'amfiteatre natural que encercla l'urbanisme dels carrers i les places, dels encreuaments i els racons. Quedarà pendent el camí de Ronda que ens permetrà d'arribar a les cales d'aigües (més) virginals, el paradís somniat més enllà de l'Almadrava, entre la Punta Falconera i el cap Nofeu (escrit en la seva forma originària, abans de la mixtificació erudita del Noucentisme). Quedaran ignots els topònims de Montjoi i Jóncols, però també de Rostella i Murtra. Quedaran orfes les muntanyes de la serra de Verdera, tamisades per la barreja d'olors que ofereixen l'espígol, la ginesta i el romaní. Els viatges requereixen, inexcusablement, deixar coses pendents, promeses per tornar. En definitiva, els viatges requereixen de l'enyor que ens va ensenyar l'Odissea d'Homer. 

Només ens resta agrair a Toni Martínez, ànima amable i amiga, el seu interès en aquest projecte, la seva paciència i la mà esquerra que ha tingut per conduir el guirigall que sempre suposa coordinar diverses persones en un projecte en comú, un agraïment que hem de fer plenament extensiu tant a Francesc Montero com a Anna Perera.