Aquest l’edifici, el número 10 del carrer de la Muralla, acull el pis on Anglada va viure amb tota la família a partir de febrer de 1961 i fins al 1999, any de la seva mort. L’edifici es diu Biurrun, el nom del seu propietari. Els néts de Maria Àngels Anglada recorden que, quan eren molt petits, la seva àvia, per espantar-los en cas de malifetes, potser pel so profund que s’origina en pronunciar-ne el nom, els deia “Ara arribarà el senyor Biurrun!”, com si fos un monstre, un terrible i temible «home del sac». Al carrer de la Muralla, al balcó del tercer pis, no hi havia flors però hi senyorejava sempre un llorer, planta dels poetes i de les lletres.
No hi ha textos que parlin de la casa de ciutat de l’escriptora, però sí del terrat, des d'on es pot gaudir del panorama del centre de Figueres, amb teulades i campanars. Es tracta d'una vista diferent de la que es té des de dalt del mirador de Can Moragues de Vilasirvent/Vilamacolum. El punt de mirada i el lloc són diferents, però sempre es pot dominar una petita part de la plana de l’Empordà.
– Tens una vista esplèndida!
M’ho diu en ser a dalt del terrat –on no pujo gaire sovint–, un cop hem pres un segon esmorzar. Sí, volia ensenyar-li la ciutat des d’enlaire: la graciosa i ara ja familiar unió de les siluetes del campanar de Sant Pere i de la bella cúpula del Museu Dalí, però també les muntanyes que, més a prop o més lluny, volten en part la nostra plana, deixant obert l’arc blavís de la badia de Roses. El mar, però, no el veiem prou clar, des del terrat de casa: ja ens hi acostarem, a respirar el seu alè salobre. En canvi, com que ahir va respirar fort la tramuntana, en l’aire clar, nítid, es retallen totes les serralades.