L’estació és el primer punt de l’itinerari per diverses raons: pot ser considerada com el lloc de benvinguda, quasi com la porta de la ciutat, apareix repetidament a les narracions de Maria Àngels Anglada i, sobretot, era un lloc que ella estimava, perquè li agradava viatjar, assaboria el trajecte i gaudia del paisatge inspirador, tot seguint el ritme dels pesats vagons.
Descriu l’arribada d’una amiga.
He decidit anar a l’estació, a esperar l’amiga que ve a passar uns quants dies a l’Empordà, amb centre d’excursions a Figueres. Podria trobar sola, ja ho sé, la meva casa, al carrer de la Muralla, al centre antic de la ciutat. No és que el camí sigui perdedor, tot i que conec persones que han fet marrades i giragonses. És agradable i càlid, però, el fet de trobar un rostre i una veu amiga quan baixes del tren.
I parla de sortides, de recorreguts.
És agradable d’anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari, perquè el paisatge crida la mirada.
Em vaig adonar de seguida que no podia ni tan sols fullejar l’Avui, que acostumo a comprar al quiosc de l’estació per llegir al tren. Entre la lectura, l’estona de fer els mots encreuats i la visió del paisatge, tan conegut però sempre amb canvis subtils, segons el temps i la claror, el viatge Figueres-Barcelona no se’m fa llarg.
L'autora ens parla de l’estació, dels viatges, però no deixa de ser captivada, en qualsevol indret, pels elements naturals, que nota a tot arreu i que no perd ocasió de valorar i protegir.
Aprofito l’espera, que no és llarga, per admirar els alts i vells cedres del descurat jardí de la Renfe: nobles arbres d’amplíssima capçada, casal verd fosc d’ocells. Sempre m’han agradat les ciutats amb companyia d’arbres. Aquests dos grans cedres, tan propers a les vies del tren, són dues vides llargues i harmonioses que caldria respectar, i voltar d’una certa nitidesa d’entorn. En hores de quietud, encara és possible d’escoltar-hi la merla i el rossinyol.
Tindria una decepció si sabés que els dos cedres ja no existeixen, que no van ser respectats i que ara el descurat jardí de la Renfe és tot ell un pàrquing.
Cada any, Maria Àngels Anglada es trobava just a sota d’aquests dos cedres per a una cita especial: just quan començava la primavera, se n’anava allà per acollir-la amb una senzilla cerimònia personal. A prop dels dos arbres creixia serè, any rere any, un matoll de violetes i ella anava a gaudir d’una petita, insignificant, gran lliçó d’esperança. Però no era evidentment l’únic lloc on anava.
Tan sols una setmana més tard, el diumenge, 2 de febrer –si la Candelera riu el fred és viu– el sol escalfava, no bufaven mestral ni tramuntana, i jo em trobava passejant al parc-bosc de Figueres. No gosava esperar-ho, encara no us dic què, però així i tot vaig anar cap a l’indret on teníem cada any la cita. Doncs sí, malgrat la gran nevada, les gebrades d’abans, i la tramuntana de feia una setmana, el dia 2 de febrer ens vam trobar, més aviat que algun altre any. Eren allà: damunt les fulles tendres, humides, s’havien desclòs les primeres violes blanques. Petita, insignificant, gran lliçó d’esperança.
[...]
Així, vaig pensar, la nostra llengua, malgrat els hiverns de prohibicions, amagava els borrons sota la neu. Com els ametllers, com els violers, així els poetes, entestats a florir, malgrat el brogit que sembla esvair-ne la veu.