Cruïlla entre el carrer M. A. Vayreda i la pujada del Castell

Maria Àngels Anglada amb els seus néts. Foto: Arxiu Família Geli Anglada

Fent un petit esforç d’imaginació –o de memòria, per als que coneixen bé Figueres– es pot resseguir amb fantasia aquest carrer fins al Parc Bosc, on Anglada ambienta el divertit conte per a nens La Carla, l’Arnau i el lleó, potser inspirat pels seus néts, i segurament escrit per a ells.

La Carla, l’Arnau i el lleó
Barcelona: Columna, 1996


Ens vam amagar darrera uns llorers molt alts i espessos, i miràvem entre el teixit verd fosc de les fulles. Vam sentir un trepig fort, vam veure com un llamp daurat que passava corrent:
– És un lleó! –ho vam cridar al mateix temps.
– Es deu haver escapat del circ rus que demà fa la primera funció.
– Sí, a casa ja tenim entrades –va dir l’Arnau.
Es veu que ningú més no l’havia vist, només nosaltres. No era estrany, perquè quasi tothom que va al parc es queda a la part de baix, un hi ha una caseta de fusta, gronxadors, uns cavallets que donen voltes i molta sorra per jugar els nens petits. En canvi, a la banda de dalt, on hi ha la font, el bassiol de les granotes i una pendent plena de pins molt alts, sol haver-hi poca gent.
– Mira, mira, el lleó ha tornat!
Ara no corria; amagats, el miràvem i no en podíem separar els ulls. Caminava a poc a poc, se’l veia cansat. Ell no ens devia olorar, perquè el vent venia de mar, de llevant, contra la nostra direcció.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

Aquí, com en altres ocasions, per exemple a Les closes, l’autora fa partícip el lector de la seva repetidament declarada passió per la naturalesa, un altre tema cabdal de la seva literatura. A través d’un llistat de plantes, flors i ocells, i gràcies al seu amor incondicionat, ens mostra la riquesa d’aquest pulmó verd de Figueres.


Sortosament, el Parc-Bosc és més que un retall. Ens hi acull una esponerosa i variadíssima vegetació: arbres, arbuixells, plantes de flor, és a dir, les alzines, els pins que la tramuntana escabella, les mimoses, els baladres, les nimfees del bassiols, la glicina amb els seus penjolls liles, els flairosos llorers, i tants d’altres! No n’exhauriríem pas l’enumeració. Els pardals sempre hi troben restes per pellucar; les merles, poc espantadisses, a penes inicien un breu voleteig quan ens hi acostem i s’amaguen després, com qui no vol, entre les fulles de lilà. Aviat florirà, em dic, i també ho faran els rosers...

Per a una fotografia amb la néta Clara
Barcelona: Columna, 1996

Fent un altre vol amb la imaginació, es pot canviar ràpidament d’escenari i arribar al jardí de la casa pairal de Vilamacolum, on es va fer la fotografia a la qual es refereix la primera poesia d’aquest recorregut figuerenc. La néta Clara és així doblement immortalitzada: una imatge, un poema.


Per a una fotografia amb la néta Clara

Com si ella et protegís,
la mà damunt l’espatlla,
dreta damunt les pedres
del vell banc del jardí.

Com si ella fes sorgir
aquest darrer somriure
que ens deixes, en tocar-te
amb fetillera mà.

Com si dels dos esguards,
miralls de la tendresa,
nasqués, per emmarcar-vos,
la daurada claror.