La Rambla

La Rambla de Figueres. Foto: Francesca R. Uccella

La Rambla és el rovell de l’ou de Figueres, un espai de reunió, d’expressió artística, de fires i de contestació. Es pot recórrer tota, recordant moments de la vida de l'autora, lligats estrictament amb la ciutat.

Arribats en aquest punt de l’itinerari, és quasi obligat recordar les protestes dels ecologistes arran de la voluntat, manifestada a finals dels setanta, de transformar el territori de l’actual Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà en una urbanització i rememorar-les gràcies als dos poemes que s’han convertit en emblema de la pacífica i persistent lluita, i també gràcies a un breu retall periodístic.

El primer poema va ser escrit al començament de la lluita ecologista, per donar suport als activistes.


Al Grup de Defensa dels Aiguamolls de l’Empordà

Envaireu aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales?
No trobarà més l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del Nord?
Àlics rosats, amics coll-verds, adéu,
adéu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment, deixalles, només pols
seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l’últim ocell,
lassat del vol, a frec d’aigua alterada,
quan escates d’argent no tindrà el mar
no espereu respirar: ja, lentament,
l’home-botxí comença l’agonia.

I el segon és com un crit espontani de l’autora, que vol acompanyar la victòria del 1985, any en què els aiguamolls van estar definitivament fora de perill.


No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales. 
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida.
Com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent. 
Hem aturat la mort en llarg combat
– Una treva signada amb aire i ales.

Un judici insòlit
núm. 439
23 de de març de 1984


El judici del dia 8 ha estat gairebé un acte simbòlic, necessari perquè hi havia un procés judicial. Atès que era un judici obert, ens hem trobat un grup molt nombrós per fer costat als nostres companys. Sense l’acció d’aquests ocupants s’hauria passat a la destrossa de les llacunes entre la Muga i el Fluvià; un mal ja irreparable hauria estat comès i la llei dels aiguamolls, fa poc aprovada pel nostre Parlament, hauria estat impossible i supèrflua.

Però la Rambla no només era un lloc on anar a manifestar-se. Sovint Maria Àngels Anglada hi anava per passar una estona xerrant i participant de la vida de la ciutat:


Per començar, doncs, anirem a fer el vermut a una terrassa de la Rambla. O potser a la plaça Gala Dalí: la Rambla m’agradaria ensenyar-li al capvespre.

[...]

Els plàtans de la Rambla –hi hem fet cap, tot i cansades, al capvespre– i els que enriveten altres espais urbans, podien haver estat substituïts per arbres fruiters...

[...]

Persisteix, doncs, l’arabesc dels plàtans, sota els núvols fugissers, tocats, en aquesta horabaixa fresca i primaveral, del foc i l’aram dels sol ponent. Emmarquen l’harmonia serena del monument dedicat a Narcís Monturiol, bastit per l’escultor noucentista Casanovas.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

És notori el pas del temps, de les estacions que se succeeixen, gràcies als canvis dels quals la Rambla és testimoni. 


Llegia en un diari de Barcelona un article on s’afirmava que ja no es veien les parades de les castanyeres, a la tardor, anunci del fred que s’acosta. I bé, en tardors que semblen estius allargats, en tardes molt suaus d’octubre, a la nostra ciutat sí que apareixen els castanyers. En trobareu un al capdavall de la Rambla, que torra i ofereix la seva dolça mercaderia, les castanyes toves, castanae molles que ja agradaven a Virgili.

Durant una colla d’anys –no sé si quan llegireu aquestes ratlles encara apareixerà– era deliciosa una torradora de castanyes en forma de petita màquina de tren de vapor, pintada gairebé sempre de color verd (ara és negra). Semblava que les castanyes, cuites en tan bells fogons, havien de ser encara més bones i calentes. Era una estampa ben tardorenca, que en acostar-se Nadal s’esvaïa.

[...]

Comprar, a la Rambla, una paperina de castanyes ben calentones, un vespre que bufi la tramuntana, és un petit plaer, una cosa «plausible», i és agradable d’endur-se-les i anar-les menjant enmig de l’aire revolt, i palpar el paper de l’embolcall en comptes del plàstic que ara ho envolta gairebé tot.