Llibreria Canet

Entrada de la llibreria Canet. Foto: Francesca R. Uccella

Baixant la Rambla s'arriba finalment a la llibreria Canet, Can Canet, on ara venen sobretot diaris, però que anys enrere era una llibreria i una impremta. Anglada hi anava sovint a fer tertúlia. El senyor Canet n’era el propietari i ella el descriu amb l’ajut d’un altre escriptor figuerenc, Narcís Pijoan.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999


La Rambla d’aquells anys va unida, en el record de molts figuerencs, a una figura esdevinguda un petit mite: el llibreter Ramon Canet, federal, tolerant, amic de Josep Pla, generós amb els llibres i amb la conversa. «Ramon Canet era escandalosament prim. Era un ésser fràgil, tan espremut i tènue que no sé pas si hom podia veure’l de lluny», escriu Pijoan. «Culte i catalanista de soca-arrel, fou l’home pont entre la nostra generació i la història, la llengua i la cultura de Catalunya, que el franquisme intentà anorrear.» És una visió precisa i evocadora del vell llibreter, que duia sempre un guardapols, una bata d’un groguenc esvaït, i arborava un somriure acollidor i també fràgil darrere les ulleres. Ramon Canet contribuïa, amb la seva conversa i tertúlia a la rebotiga, a donar al bulevard aquell aire d’àgora mediterrània que enyorava el cronista esmentat.

També a tu, Cleanorides
Barcelona: Destino, 1981

I ara el llibreter del conte «També a tu, Cleanorides» –contingut al recull No em dic Laura– pare de l’enamorat de la protagonista, quasi un doble del llibreter real, de qui sembla fer un veritable retrat:


Aleshores estava molt interessada en els poemes òrfics, i tot cercant-los vaig entrar per primera vegada –després hi aniria quasi cada dia– a la més curiosa llibreria que ningú es pugui imaginar. Tot els detalls d’aquella tarda m’han restat, com incisos al fang, a la memòria: l’aire sec i lleuger de la dolça Àtica; les botigues de queviures, amb els aparadors curulls de fruites, els autocars que descarregaven els seus fardatges de turistes que venien dels indrets més fascinants, antics coneguts del somni... Però tot s’esvaeix quan penso en la llibreria gran de sostre altíssim, més atapeïda de llibres que una vinya de raïms just abans de la verema. Hi havia una mena de tarima i un llarg taulell de fusta polida de xiprer; allò que m’embadocà, però, va ser que al bell mig, com l’heura fosca s’enfila roure amunt, una estreta escala de cargol s’entortolligava al voltant d’una esvelta columna. Allà vaig veure per primer cop aquell somriure innocent i savi com el d’una koré[1], la claror acollidora d’aquells ulls una mica cansats. Confesso que em va captivar des del primer orisate que va adreçar-me. Fins i tot ara penso que va contribuir, sense jo adonar-me’n, a la passió que em va lligar al seu fill. Els senyor Àngelos Venieris era prim, quasi esquelètic, i duia una mena de bata groguenca; la seva pell era pàl·lida, gairebé transparent. Es movia àgilment entre els pilots inversemblants de llibres, i les seves mans seques i llargues els agafaven i els amanyagaven com papallones.

No, no tenia pas el llibre que a mi m’interessava –em va dir–, però si pujava a dalt, em cercaria alguna bella i antiga antologia que de segur m’agradaria. El seu somriure era encoratjador i hom no podia decebre’l.

Vàrem pujar els graons de fusta i aleshores vam entrar en una gran cambra, d’un desordre harmoniós, que li servia alhora de magatzem, de despatx i de sala d’estar. Em va trobar aviat una edició antiga de l’antologia de Bergk, del 1868, bellament relligada, amb el títol en or i només un xic deslluïda. Mentrestant un gat tranquil i manyac, després d’olorar-me les sabates, va saltar damunt la taula demanant-me carícies.

– No cal que em pagui el llibre ara –va dir-me aquell angèlic llibreter–. Endugui-se’l i llegeixi amb calma alguns poemes, i si li agrada el recull i l’edició ja me’l pagarà qualsevol dia.

No hi valgueren protestes; me’l va ficar a la bossa i ens vam posar a enraonar com vells coneguts. El meu interès per la seva llengua i el seu país el van convertir en amic meu, i un altre motiu que més tard vaig conèixer. I amb aquella gentilesa tan seva, familiar i un punt cerimoniosa ensems, em va fer dur presents d’hospitalitat per la seva dona: una senyora molt diferent d’ell, grassona, bruna, amb esplèndids ulls foscos. A la rebotiga vaig tastar, doncs, les ensucrades confitures, el loukoumi[2], i les nous amb mel, servides en culleretes d’argent i en copes, i acompanyat segons el costum del país amb vasos d’aigua fresquíssima, que entelava el vidre.

***
[1] Estàtua grega arcaica, femenina (nota de l’autora).
[2] Pastís de fruites (nota de la autora).