Museu de l'Empordà

Façana del Museu de l'Empordà. Foto: Francesca R. Uccella

L’última etapa de la Rambla és el Museu de l’Empordà, que va acollir, a l’octubre del 2009, l’exposició «Maria Àngels Anglada 1930/1999. Vida i obra». És un indret important per a la vida personal de l'autora. El vincle fonamental de Maria Àngels Anglada amb Figueres és òbviament la relació amb el seu marit Jordi, que va ser conservador d’aquest museu. Després de dos anys de feina, Jordi Geli va dimitir perquè exigien que posés a la façana un rètol en castellà. 

Una història d'amor
Barcelona: Columna, 1990

I abans d’anar cap al Teatre Jardí, el següent poema explica com va començar, a l’ombra de plàtans i til·lers, al claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, la història d’amor entre Maria Àngels i Jordi.


Va començar a l’ombra de plàtans i til·lers
ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
un cop l’any, i ginesta.

Durava encara quan,
campaneta de plata, la veu clara dels néts
ens abocava a doll l’aigua de la infantesa
als càntirs del record, i la tendresa nova
amb frescor de rosada pellava les ferides
del temps.

Encara dura, com una melodia
trobada en vells papers, i no sencera,
adaptada amb esforç, perquè no es perdi
per a veu i record.

Esbossos de Figueres
Figueres: Lunwerg, 1999

I ara un altre fragment d’Esbossos de Figueres:


Improvisem, aquesta nit?, a veure si així l’encertarem més que durant el dia. Volia portar els meus amics, una parella de catalans d’Elx, a veure els aiguamolls de l’Empordà, un parc natural del qual podem estar un xic orgullosos. Doncs bé, s’ha girat una tramuntana que escombrava els carrers i bufetejava els arbres, amb brots tendres, i hem desistit de la passejada. A mig camí, hem fet la volta per tornar a Figueres i ens hem trobat amb una avaria del cotxe; sort que en Gaspar l’ha sabuda solucionar.

– Anem a veure el Museu de l’Empordà –jo que els dic.

I per fer-los venir més ganes de visitar-lo, els en canto les lloances: que si hi podran veure Nonells excel·lents, ceràmica grega, Tàpies de la primera època, i la poc coneguda escola empordanesa, la més antiga dels Bonaterra, Eusebi de Puig, Reig, i els més moderns Vallès, Massot, Pitxot... No me’n recordava que, justament, és el dia que el museu tanca. M’ha sabut molt greu, fer-los-hi anar en va, i encara més perquè es tractava d’un oblit culpable: el meu marit, Jordi Geli, va ser un quant temps conservador d’aquesta bella col·lecció.

Per la seva importància en el lligam de l’autora amb la ciutat, és oportú llegir la següent breu descripció d’en Jordi, que l’autora escriu prologant un recull d’articles d'ell i així, gràcies a aquestes paraules, li ret un petit homenatge, ja que va ser ell qui va donar la Maria Àngels a Figueres. 


En Jordi escriví poc, en esguard de la profunda riquesa del seu món interior i dels seus extensos coneixements. Exercí més aviat una influència a través de la paraula parlada, com a professor d’història de l’art i sobretot d’una manera espontània, com a company escoltat en reunions, tertúlies informals, converses amb gent de tota edat i condició; presentacions de conferències al Museu de l’Empordà, informació donada amb gust a joves historiadors i visitants que venien a casa nostra, can Geli de Vilamacolum.