Al mig de la Rambla

Interior de la Rambla. Foto: Francesca R. Uccella

L'itinerari conclou amb les paraules d’agraïment que la poeta que escriu novel·les –com ella es va definir més d’una vegada i que és una de les fórmules més utilitzades per descriure-la– va adreçar a la població figuerenca en ocasió de l’homenatge que se li va retre el 23 d’abril de 1996 pel seu nomenament de filla adoptiva de Figueres. En aquesta ocasió la Regidoria de Cultura de la ciutat va promoure, en el conjunt dels actes de celebració de la festa de Sant Jordi, l’edició d’un opuscle que recull fragments de l’obra angladiana lligats a l’Empordà.


Haig de remarcar que m’heu fet un homenatge excessiu. És cert que m’he fet ressò sovint de la veu d’aquest país, d’aquest fràgil i bellíssim paisatge i de la seva gent, en vers i en prosa, però això ha vingut amb naturalitat, fruit d’un arrelament amorós, sense cap esforç artificial per part meva. Així i tot, m’alegra aquest acte, i per això us he de fer una confessió que explicaré tot seguit: em congratulo que Figueres no sigui una ciutat perfecta. Perquè, si fos la «ciutat ideal», la polis (πόλις) que Plató somnia en la seva República, no m’hi haurien volgut, ja que el filòsof n’expulsa la poesia per raons morals i pedagògiques. [... ] Per sort Figueres, ciutat viva, real, oberta, no tan sols no desterra els poetes, sinó que ens nomena fills adoptius, es a dir, ens tria (ad-optare).

[... ]

Aquests dies, encara més sovint que no acostumo, esperant l’hora d’alguns dels actes que tan generosament m’heu dedicat, he escoltat força música. I tot sentint els admirables lieder del Viatge d’Hivern de Schubert, vaig pensar que de cap manera no em podia aplicar els desolats versos de la primera cançó:

“Com un estrany vaig arribar / me’n vaig com un estrany”

Primer perquè cap català, naturalment, no és un foraster a la capital de l’Alt Empordà i, en segon lloc, perquè, havent arribat com a empordanesa per casament, amb els anys he esdevingut figuerenca i ara m’heu atorgat la ciutadania de ple dret: ciues romanus sum. Per aquesta hospitalitat total, grega, doncs, us torno a dir moltes gràcies, εύχαριστω, i alhora vull agrair-vos públicament el càlid acolliment amb què heu envoltat sempre els meus llibres. La fidelitat dels lectors és el do que més agraeix un escriptor, ja que, com diu Marcial, «mihi sufficit in uestras saepe redire manus», «ja en tinc prou mentre torni sovint a les vostres mans».