Besalú


Vista panoràmica del pont fortificat de Besalú. Foto: Jordi Miquel.

 

El pont fortificat de Besalú sobre el Fluvià és, segurament, la imatge més icònica del recorregut d’aquest itinerari.

Barcelona: Columna, 1989

Restaurat després de la voladura que va patir durant la Guerra Civil, el pont de Besalú és escenari i, alhora, espectador privilegiat del pas de la història.


Els jueus s’establiren a la vora del riu.
El castell dels comtes s’encimbellava més amunt
i Tallaferro s’ha perdut a la muntanya.
Tot això el Pare Nolasc del Molar m’ho explicava.
[...]
Encara no he perdut aquell impuls primer.
Em retrobo seguint els viaranys de sempre
on s’aboquen els anys i els somnis impossibles.
Vaig resseguint l’escorça dels arbres que no cauen.

Si passo comptes penso que no he viscut en va,
alguna cosa queda per als altres que vindran.
Tot és com aquest cel que encara m’acompanya
i els morts allargassaven les hores que em restaven.

Josep Pla també va recordar el passat històric de Besalú i va escriure sobre el valor del seu patrimoni.


El riu passa tocant les venerables pedres de Besalú, capital del comtat que fou del mateix nom i un dels més antics del país, i població que conté un conjunt arquitectònic d’art romànic que el converteix en un dels nostres nuclis arqueològics més notables. En realitat pot afirmar-se que la conca del Fluvià és essencialment romànica per la gran quantitat de monuments d’aquest estil que apareixen en els seus pobles arcaics, monuments que encara serien més abundants si els moviments sísmics, sobretot els del segle XV, no n’haguessin destruït tants.

A finals del segle XVIII la imatge de Besalú no era com l’actual. Francisco de Zamora, que va realitzar un viatge per Catalunya i va visitar la comtal vila, va descriure de la següent manera la població:


Al lado de la iglesia están las ruinas de la fortaleza que había en lo más empinado del montecito, a cuya falda está el pueblo rodeado del Fluvià y otro riachuelo. Ahora no hay más que la torre que tiene el reloj. Bajamos a ver el puente pasando por el portal de la Fuerza [...] Se ve que el río ha hecho caer la muralla, que la había en una parte. Ha quedado, sin embargo, un cuarto abovedado que aquí llaman la Mezquita y no puedo atinar qué sea.

La Roca d’en Manyach és una gran massa rocosa situada al bell mig del curs del Fluvià al seu pas per Besalú. Històricament servia a la població per observar el nivell d’aigua del riu. Així la descriu Francesc Ventura en un fragment del seu poema “Els horts”:


La Roca d’en Manyac, imponent, superba,
sembla una figura d’en Chillida, implantada
com un monument al poble fort
de Besalú, que ha superat la història,
en tant que el Fluvià té la roca abraçada.
En aquest paratge esplèndid, lluminós,
gaudint d’inèdites transparències, els horts
són un descans per l’esperit i la vista.

Des de temps històrics, la vida de Besalú ha estat lligada a la del Fluvià. En el següent fragment podem llegir la relació entre població i riu de la mà de Josep M. Espinàs:


Avui dia, Besalú i el Fluvià tenen alguna cosa més que una proximitat física: el riu du poca aigua, i la vila du poca empenta. El riu és més aviat magre, i per molta neu que es fongui i molta pluja que caigui, l’aigua tria altres camins [...] Però és clar que no tot és qüestió de volum, sinó també d’estil i de gràcia, i des d’aquest punt de vista el riu i la vila tornen a agermanar-se: el Fluvià dibuixa unes valls boniques i fresques; i Besalú alça unes pedres nobles i solemnes.

El nom del riu
01 de de febrer de 2007

Aquí finalitza l’itinerari literari per l’alt Fluvià, que ha recorregut el seu tram garrotxí. Per acabar, llegirem un text de Jaume Cabré en què reflexiona sobre el material misteriós que transporten els rius i la seva significació lingüística. De ben segur les seves paraules ens portaran a retrobar el bon camí.


Els rius, a més de peixos, transporten misteris. [...] A aquesta perplexitat, encara n'hi he d'afegir una altra si més no en els rius catalans: la tria del gènere gramatical del nom del riu. Per què diem la Muga però el Fluvià? Per què el Llobregat però la Tordera? Per què el Tec, però la Tet i en canvi el Ter? [...] Els antics veneraven els rius com a deïtats i els dedicaven sacerdots i temples perquè la presència d'aigua dolça a peu de muralla (al marge de les malvestats periòdiques) suposa riquesa constant. Potser el portador dels misteris no és el riu sinó la llengua; perquè una llengua és un miracle de cohesió i coherència; el riu, ara que ja no és déu, indiferent als bateigs, es limita a portar aigua sovint contaminada.