«Aleshores vaig dir prou, i vetaquí que en el repòs de la llar i en la dolçor del nou estat, vaig sentir els primers símptomes de la meva vocació literària. Jo diria que fou una cosa talment fisiològica. Em sentia ple de dins, tenia uns estranys neguits, la frisança em morfonia... Fins que un dia, jo que afago la ploma i em poso a escriure a raig el meu primer llibre: les Narracions extraordinàries.»
"Narracions i retrats" del Mirador, núm. 183
L'advocat, jurista i escriptor Joan Santamaria i Monné va néixer al número 31 del carrer de la Tallada de Lleida el 23 d'abril de 1884. Inicia els estudis a la capital del Segrià, primer al Col·legi Sant Jaume i després a l'institut, però els completa a Barcelona on es trasllada el 1896 quan el pare obté una plaça de professor a la Banda Orquestra Municipal. Deixa inacabats els cursos de Medicina i combina la vida d'estudiant amb els viatges a l'estranger que fa entre 1904 i 1914 en ser conseller i secretari del senador i parent Antoni Borrell i Folch. Finalment, el 1912 es llicencia en Dret i ben aviat exerceix la professió.
L'any 1914 es casa amb Rosa Coderch i Mir i es traslladen a Terrassa on Santamaria estableix el seu bufet. Només un any després, coincidint amb la paternitat -neix el seu primer fill Joan- l'advocat s'autodescobreix com a novel·lista i enceta una activitat literària intensa i exitosa (1915-1936) que la Guerra Civil estroncarà. A Terrassa hi escriurà una primera part de la seva obra primogènita Narracions extraordinàries (1915) que completarà a Barcelona amb dues entregues més, una el 1919 i l'altra el 1921; a Terrassa també pronunciarà discursos al Centre Excursionista, i, en l'àmbit privat, hi veurà néixer el seu segon fill, Josep.
El 1919 inicia una segona etapa barcelonina molt productiva professionalment i literàriament parlant. En un interval de només tres anys veuen la llum quatre novel·les: La filla d'En Tartí (1926), Quatre titelles i un ninot (1926), Ma vida en doina (1925) i L'apòstol (1927). Les dues darreres, amb un mateix protagonista, el doctor Verdós, havien de formar part d'una trilogia que havia de completar l'anunciada, però mai apareguda, La nau a port. A nivell professional, el 1932 és nomenat jutge de Barcelona i publica un volum titulat Formulari jurídic català sobre justícia civil, el primer d'aquestes característiques en català. El càrrec li és retirat durant els Fets d'Octubre de 1934 però el reprendrà un parell d'anys més tard i fins i tot esdevindrà magistrat de l'Audiència.
Vinculat als cenacles culturals de l'època, forma part de les penyes literàries del cafè Continental i de l'Hotel Colon, a més de participar en certàmens dels Jocs Florals. El dia 26 de setembre de 1920 el jurat dels Jocs Florals de Torroella de Montgrí, presidit per Jaume Massó i Torrents, li concedeix el premi Pella i Forgas amb la narració El cascavell que es pot trobar dins el tercer volum de Narracions Extraordinàries. Uns Jocs en els quals també havien estat guardonats Josep Carner, Carles Soldevila, Joan Badia i Marià Manent.
Col·labora en publicacions periòdiques com el diari catòlic Crònica Social a més d'escriure a La Publicitat i a La Veu de Catalunya (1926-1929) una sèrie de proses que, sota el títol Visions de Catalunya, li mereixeran el reconeixement públic més unànime. D'aquests textos, producte de les excursions de Santamaria per tot el territori català, se'n desprèn l'amor pel terrer i la passió per l'excursionisme: des de la Catalunya Nova passant per la Catalunya Vella, el Pla i la Costa fins a Mallorca, Santamaria demostra el coneixement, la capacitat d'observació i descripció dels nostres paisatges. Després d'aplegar-se en quatre volums, que apareixeran successivament el 1927, 1928, 1929 i 1935, el 1936 se'n fa una selecció i al 1954-55 una reedició.
També escriu a la revista Vida Lleidatana una sèrie d'articles a la secció "La nostra gent". Fins que la Guerra Civil no entri pròpiament en territori català, Santamaria, republicà i catalanista, continuarà la seva activitat. Forma part de l'Ateneu Barcelonès, funda l'Agrupació d'Escriptors Catalans amb escriptors procedents del Club de Novel·listes, publica la novel·la Adam i Eva (finalista del premi Crexells l'any 36) i J.M. Montagud li tradueix al castellà Historias extraordinarias, una selecció de les "Narracions extraordinàries". Però ben aviat es veurà obligat a aparcar l'exercici literari que ja no tornarà a reprendre amb la mateixa força. La guerra, per exemple, impedeix el projecte amb Rafael Dalmau de publicar l'obra Episodis Nacionals de Catalunya.
El 1939 mor la seva esposa, perd la feina de magistrat i opta per viure sol i sense feina durant uns anys la qual cosa li comporta penúries econòmiques. És en aquests moments quan escriurà La roda de la fortuna (1940) que no es publica fins el 1997. A mitjan d'aquesta dècada reprèn la feina d'advocat i, malgrat la repressió franquista, intervé en tertúlies literàries com les del cafè Alt Heidelberg, l'Ateneu, Can Llibre o Can Parés i també assisteix a les reunions celebrades a casa del doctor Leandre Cervera.
Abans de morir a Barcelona, el 19 d'abril de 1955, passa temporades a la Costa Brava (L'Estartit i Port de la Selva) per recuperar-se de problemes cardíacs i respiratoris.
Amb la seva mort, Santamaria deixa una obra publicada que ha merescut opinions ben contràries per part dels crítics literaris, textos inèdits com Camins (1953) i una penya literària, la de Can Parés, on es reunia amb Rafael Tasis, Rafael Dalmau, Ferran Soldevila o Heribert Barrera. Després de la seva mort, la penya adopta el seu nom i entrega els premis Joan Santamaria que han guanyat figures com Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Baltasar Porcel, Jesús Moncada o Miquel Pairolí.
[Extret de: SANTAMARIA I MONNÉ, Joan. Narracions i retrats. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2002. Edició de Miquel Viladegut.]
(octubre 2006)
Biografia extreta de l'atlesliterari.cat