Tradicionalment, Girona ha estat una ciutat molt clerical, i més encara durant el tombant de segle, quan Aurora Bertrana hi vivia. La imponent Catedral de Santa Maria és un dels elements que posa de manifest el domini religiós a la ciutat. Però les celebracions litúrgiques normalment també anaven acompanyades d’unes certes convencions socials.
Aquests són els records que Aurora Bertrana ens ofereix d’un diumenge de Rams a la Catedral, amb tots els rituals oficials i oficiosos que envolten la benedicció de la palma.
El Diumenge de Rams calia estrenar vestit, capell, sabates i altres accessoris indumentaris. Cap mare, per poc esperit social que tingués, no podia anar contra aquesta tradició sense exposar-se a ser malvista i criticada per les seves conciutadanes. La meva, per bé que nascuda a Conca, es considerava tan gironina com la més pintada, i per res del món no hauria volgut que les seves filletes desdiguessin de les altres nenes gironines. Havíem d’estrenar vestit, costés el que costés. [...] Entràvem a la catedral per la Porta dels Apòstols. Semblava talment que tots els habitants de Girona, grans i xics, hi volguessin també entrar.
Quines empentes! Quin garbuix de palmes i palmons! Quina cridòria de mainada! La mare ens protegia amb el cos i els braços. Així i tot, alguna llaçada es posava de gairell, alguna figureta de sucre es desprenia de la palma.
La porta, amb els seus dotze apòstols de pedra arrenglerats en semicercle, engolia gent i més gent. Però un cop dins, hom descobria que encara n’hi cabia més. L’ampla i altíssima nau ens acollia amb la seva atmosfera fresca i flairosa saturada d’encens i de cera cremada. L’altar major resplendia. Centenars i centenars de ciris cremaven prop del sagrari tot voltat d’un núvol blau, lleuger com una glassa.
La Catedral de Girona, però, és un escenari ambivalent per a Aurora Bertrana. Si bé en les Memòries ens ofereix la magnífica descripció de l’ambient d’exaltació que es vivia durant la celebració de Setmana Santa, en un altre fragment es dol de les crítiques que va rebre la novel·la del seu pare Josafat, justament perquè, per a la jove Aurora, que començava a sentir l’impuls creatiu, el referent més proper era Prudenci:
Com que el goig més gran de la meva vida hauria estat —i ho ha estat més tard— escriure, m’imaginava perfectament el goig del pare. Per a ell, tot el que no fos escriure havia passat a segon terme. Encoratjat eficaçment pels seus amics de Girona, va començar a enviar composicions en prosa als Jocs Florals que, en aquella època, se celebraven sovint en viles i viletes de la província. Va presentar la seva primera novel·la, Josafat, al concurs de la Festa de la Bellesa de Palafrugell. [...] La qualitat literària de Josafat, ningú no la posava en dubte. El que hom discutia, i discuteix encara avui, després de tres quarts de segle d’haver estat escrita i publicada, és la seva «moralitat». En un país tan moralitzat, tan treballat pel clericalisme com Girona, i com voleu que un Jurat constituït per senyors respectuosos i temorencs de l’opinió pública gosés premiar Josafat? Premiar una obra com Josafat hauria estat com desafiar el bisbe, la clerecia, la burgesia i la menestralia «com cal» de la ciutat.