Pujada de Sant Martí


Façana de l'església del Carme. Foto: Jordi Miquel

La pujada de Sant Martí és un escenari trist en la vida de la família Bertrana. Quan l’avi d’Aurora, Josep Bertrana, va morir, Prudenci va heretar molts deutes i un mas hipotecat.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La delicada situació econòmica va provocar un trasbals familiar i també un canvi de residència: la família es va traslladar a un pis situat a la Pujada de Sant Martí, davant l’església del Carme.


I jo pensava: «Com podem estar arruïnats? Per ventura hem estat rics alguna vegada?». El piset de la pujada de Sant Martí era modestíssim. No teníem minyona. La mare feia tota la feina de casa i, a més, ens cosia els vestits i fins els capells. Jo mateixa ja anava a plaça amb un cistellet, ja regatejava per deu cèntims amb les pageses. No anàvem mai al cafè ni a fer viatges, llevat del de Girona a l’Esparra per passar-hi tot l’estiu. Què volia dir estar arruïnats?

Girona: Diputació de Girona, 2013

La tristor i la foscor que envoltaven aquell període, ple de complicacions familiars, també les podem observar en la descripció que Aurora Bertrana ofereix de l’església del Carme:


La pujada de Sant Martí era —i encara ho és— un carrer estret i gris, d’horitzons migrats i claror escassa. L’església del Carme, davant per davant de casa, deixava sentir tothora el so solemne i trist de les seves campanes. Tocaven a missa, a rosari, a morts, a oració... Des de casa, hom sentia el fregadís de les sabates de les beates entrant a l’església, i sortint-ne, per anar a missa, a les Quaranta Hores o a rosari; el trepig fort i ressonant d’algunes botes militars que pujaven al Govern Civil, i l’eco de les tristes absoltes dels enterraments.

Girona: Diputació de Girona, 2013

En aquesta església Aurora Bertrana hi va fer la primera comunió. Li havien promès que aquell seria «el dia més feliç» de la seva vida, però es va llevar amb migranya i la meteorologia va acabar d’empitjorar la celebració:


Vaig fer la primera comunió a l’església del Carme, que era la nostra parròquia. Llavors, la primera comunió es feia entre els dotze i els tretze anys. La doctrina l’apreníem a Sant Martí mateix, vella església penjada al capdamunt d’una rosta escalinata prop del Seminari, un dels paratges més quiets, nobles i bells de la Girona antiga. [...]

La mare, a causa dels nervis i d’un excés de feina dels dies anteriors, també tenia migranya. M’havia confeccionat el vestit de lli blanc i el viso. No faltaven ni plecs, ni tavelles ni ruixes ni puntes al coixí ni reixats, i tot ho havia tallat, cosit i guarnit ella amb les seves mans.

La tieta també era a casa per tal de secundar la mare, i entre totes dues em vestien i em guarnien com una núvia. Plovia a bots i barrals. El brogit de les canals, que engolien més aigua que no podien i la perbocaven al carrer, es barrejava amb el temperi del xàfec.

La pujada de Sant Martí havia deixat de ser una via transitable per convertir-se en una torrentera. Els forats de les clavegueres engolien tanta aigua com podien, però podien molt poc comparat amb la quantitat que en baixava del cel.