La passió d’Aurora Bertrana per la música és ben coneguda. L’estiu de 1923 va tenir l’oportunitat de marxar a Suïssa per treballar com a violoncel·lista en alguns hotels dels Alps, en una banda de jazz que va formar amb unes amigues. Bertrana va aprofitar l’ocasió per quedar-se a Ginebra i matricular-se a l’Institut Dalcroze. Tanmateix, els seus inicis musicals s’han de situar a Girona.
Les seves primeres classes van anar a càrrec del compositor Tomàs Sobrequés, gràcies al qual Bertrana va poder entrar com a violoncel·lista a l’orquestra que tocava al Teatre Municipal de Girona per la temporada d’òpera durant les Festes de Sant Narcís.
El pare, amarat d’entusiasme i d’esperança en el meu esdevenidor artístic, va anar a trobar en Tomàs Sobrequés, el millor violoncel·lista de la província. En Tomàs Sobrequés tenia una botiga de música al carrer dels Ciutadans, donava lliçons, tocava en funerals, bateigs i casoris, i formava part de l’orquestra del Teatre Municipal durant les temporades d’òpera de les Fires.
En Tomàs Sobrequés cercà un violoncel petit perquè jo pogués manejar-lo. Esdevingué el meu mestre i, també, el meu amic. Era un bon músic i, demés, un home intel·ligent original i divertidíssim. [...] El pare estava joiós d’escoltar-me. Mentre jo tocava, el seu rostre expressava una beatitud seràfica. Tota la família m’escoltava amb goig, però el més entusiasmat era el pare.
Poc temps després, ja tocava a l’òpera en època de Fires. En Sobrequés m’havia fet entrar a l’orquestra. Ocupava el faristol costat per costat amb el meu mestre. Era un gran esdeveniment per a mi. No havia anat mai a sentir òpera i, tot d’una, no solament la podia sentir, sinó participar-hi encara que fos modestíssimament. L’empresa del teatre no em pagava sou, perquè considerava que amb un violoncel n’hi havia prou. Però la meva satisfacció era la millor de les pagues. Ultra tocar el violoncel m’hi esbargia d’allò més. A l’hora de l’assaig arribava al Teatre Municipal amb el meu violoncel enfundat. Travessava la platea poc il·luminada. Aspirava amb goig l’olor característica de resclosit i de fum de cigarrets consumits que solen fer els llocs públics tancats. Desenfundava l’instrument i començava d’afinar-lo enmig d’una dissonància discordant de quintes superposades que formaven el conjunt d’instruments de corda, de vent... [...] Per a mi era emocionant formar part d’aquell conjunt, representar el meu petit paper a l’orquestra. Aprenia a obeir la batuta del director, a seguir rigorosament el compàs, a executar, juntament amb el meu mestre, els trossos on els violoncels representaven algun paper lluït. [...]
L’hora de la representació encara resultava més emotiva. Tots els llums del teatre estaven encesos; les llotges i el pati de butaques, plens de dones i homes elegants. Elles, enflocades i enjoiades; ells, amb coll i pitrera emmidonats. Es veien molts braços i escots femenins nus, ventalls amb plomes i lluentons. Se sentia la bonior del públic i el grinyol i l’espetec de les portes de les llotges. Tot això era excitant i extraordinari per a mi, que no havia anat mai enlloc. Però la meva excitació creixia en sentir els copets de la batuta del director en el seu faristol, el silenci impressionant dels instruments abans d’atacar i l’esclat de la simfonia o obertura de l’obra. [...]
Després de la temporada d’òpera, mestre i alumna restàvem ben moixos. Enyoràvem aquelles hores d’excitació i d’emoció passades al Teatre Municipal. Perquè en Sobrequés, encara que d’una altra manera, també s’excitava i s’emocionava. El món de la faràndula s’havia endut la nostra alegria. Que trista, que silenciosa resultava la Girona tardoral després de la temporada d’òpera!
La música era una de les passions d’Aurora Bertrana, però també ho era la literatura. El Teatre Municipal va ser escenari d’un altre esdeveniment, en aquest cas literari, que Bertrana relata a les seves Memòries plena d’emoció. Es tracta de la festa dels Jocs Florals de Girona de 1907. Aquell any, Prudenci formava part del jurat i Aurora va ser escollida reina de la festa:
Jo, a part la meva vida d’estudianta de música, també havia començat a fer de «filla de l’escriptor» Prudenci Bertrana, un paper social força esbarjós, encara que més tard, molt més tard, quan jo començava també a fer d’escriptora, ser filla de Prudenci Bertrana més aviat em perjudicava. Però llavors que encara vivíem a Girona i el pare era sovint mantenidor o premiat als Jocs Florals de viles i viletes de la província, jo fruïa amb intensitat el meu paper de «filla d’un personatge floralesc».
Aquest paper m’havia ja procurat més d’una hora de benaurança. Encara duia la cabellera deixada anar i la faldilla damunt el genoll, quan vaig ser proclamada reina de la festa dels Jocs Florals de Girona. Aquell any, el guanyador de la Flor Natural era mossèn Llorenç Riber. Va delegar els mantenidors perquè triessin reina. Els mantenidors, amb Rafael Masó al davant, van decidir que ho fos jo. Tenia una Cort d’Amor també de nenes, i la majoria del públic que sovint anava als Jocs Florals únicament per veure la reina enflocada i emmantellinada de blanc, amb el seu vestit sumptuós de llarga cua, va quedar molt decebut en veure passar pel mig de la platea una noieta amb faldilla curta, sense res al cap i la cabellera deixada anar. Jo estava tan cofoia i alhora tan atabalada que no recordo qui em va venir a cercar a la llotja amb una toia i una llaçada impressionants. El subtilíssim perfum de les vares de Jessè i els colors de la cinta catalana escampada pels meus genolls m’emocionaven, m’embriagaven. Els poetes em feien reverències, em besaven la mà, un patge em lliurava els diplomes, que jo lliurava als guanyadors... Era un acte triomfal de la meva vida que no oblidaré fàcilment.