Creu de Terme

Castelló d'Empúries. Foto: Santi Font Bosch

Carles Fages de Climent presumeix durant tota la seva vida –al llarg de tota la seva obra– de devoció a la medievalitat, més concretament d’aquells elements històrics i arquitectònics que mostren les grandeses de l’edat mitjana catalana i sobretot empordanesa, emporitana –el comtat d’Empúries. Muralles i merlets, torres i portals, romànic i gòtic, cúries bisbals i comtals... formen part sovint del mobiliari dels versos sublims i dels epigramàtics, dels articles de diari i de les lleugereses literàries. Per això comencem el recorregut castelloní amb les evocacions que ens fa el poeta del que roman a la vila d'abans que Figueres li anés prenent la capitalitat comarcal.

Viaje sentimental
núm. 41
03 de de juny de 1939

Per iniciar el recorregut podem situar-nos a la plaça de davant del temple, de cara a la façana, i evocar aquella vila fundada pels descendents dels fugitius d’Empúries pel risc que corrien cada vegada que eren atacats per mar; aquella vila que anaren bastint sobre el turonet que emergia enmig dels aiguamolls que llavors i fins al segle XVIII ocupaven la plana empordanesa fins a Figueres, on el barri més baix encara porta el nom de l’Aigüeta. Els aiguamoixos protegirien Castelló puix que les arenes movedisses obstaculitzaven tot aquell –i majorment un exèrcit– que s’hi volgués acostar i no en conegués els camins incerts.


La enorme mole catedralicia de Castelló de Ampurias, su extenso y inexplicablemente abandonado Palacio de los Condes, lo que resta del recinto amurallado y el portal de la Gallarda, que todavía se mantiene, la antigua curia, la estilizada casa Grau, el puente viejo de los siete arcos desiguales, la antigua Lonja en trance de caprichosa restauración, etc., proceden de la cantera abandonada de Vilacolum...


Xafardejant pels aires amb verba desimbolta
donàveu per la plana una darrera volta
corrent darrere un núvol cap a “la vila gran
–que vetllen quatre torres– de Castelló d’Empúries
cercada de muralles –que la van augmentant.


Al bell redós de la muntanya il·lustre,
prest esquinça sagetes el collverd
aparellant-se amb el coll-roig, i es perd
en un vol ample, lluminós, incert,
vers la ciutat de Castelló, lacustre,

que amb murs altius d’Otger les ires frustra.

En la faula literària més atrevida que escriví Fages, Vila-sacra, capital del món, Castelló es consolidava com a plaça forta per excel·lència entre les imaginàries adjudicacions que l’escriptor féu a diversos pobles de la contrada.


Em sembla vàlida la informació d’un vilatà de Selva de Mar, que em precisava: -Al Far hi havia el far. A Empúries, el mercat. A Castelló, el castell. A Palau, el palau del comptes i a Pau el jutge de pau.


I a Castelló hauria tingut lloc la celebració del segon festival de la victòria. I haurien acudit per a besar-li la mà, tot els comtes i barons i varvassors, cavallers i ciutadans nobles de la terra i de l’Aragó.

La alegria de la fiesta mayor
03 de de setembre de 1952

Castelló, en efecte, fou cort comtal amb tots els elements que el poeta s’encarrega de recordar-nos.


Castelló de Ampurias ha sido siempre tierra de buenos músicos y desde el conde infante don Pedro no han faltado por ahí los poetas.


Castelló d’Empúries fóra la ciutat levítica amb una fabulosa cúria de jutges i notaris, escrivans i agutzils.

Mi ciudad en peligro
núm. 267
22 de d'agost de 1970

Per això, entre despit i amargor, se’n dol quan la modernitat li arravata protagonisme a favor, ja ho dèiem, de Figueres.


Castelló d'Empúries, que fue capital del condado, perdió su jerarquía con el Decreto de Nova Planta, y su importancia efectiva con la erección del hoy inútil castillo de San Fernando y el paso de la vía férrea, quedando reducida, de momento la prestancia de Castelló a la gracia de un templo de imponentes proporciones una especie de catedral sin prelado ni siquiera doméstico.


I a Castelló –famosa per les cúries–,
capital morta que du el títol d’ex,
la tramuntana atura els esbufecs
i els estornells assagen voladúries.

Viaje sentimental
núm. 41
03 de de juny de 1939


Más tarde, cuando los sucesores del primer conquistador de Mallorca consideraron necesario afianzar su dominio terrestre en los castillos de Bellcaire i Castelló de Ampurias esta última villa se abrogó la capitalidad de la comarca para no cederla a Figueras hasta finales del siglo XVIII.