La Basílica de Santa Maria

El primer temple de Castelló d’Empúries avui ha estat considerat basílica per les instàncies corresponents del Vaticà. Fins fa poc i oficialment la baluerna no passava de ser el temple parroquial de més rellevància castellonina, però la seva immensa mola, inhabitual en viles d’aquestes dimensions, popularment i de temps immemorial fou anomenada catedral de l’Empordà.

La triple mitra
núm. 30416
20 de de març de 1964


Territorialmente la jurisdicción correspondería luego al conde de Ampurias, que nunca renunció a tener un obispado propio dentro de sus límites, y ello explica la construcción de una hermosa, absurda y gigantesca Seo, obra de la segunda dinastía, en su villa residencial, Castelló de Ampurias, como condición preliminar impuesta por el pontífice.


Les proporcions del temple serien tals que, al seu costat, la magnifica catedral actual de l’Empordà i tota la Costa Brava, erecta a Castelló d’Empúries, semblaria l’ermita de St. Onofre i la Sagrada Família –s’entén, el dia que fos acabada–

Girona: Diputació de Girona, 2009


La posta inflamava l’absis de la catedral, cenyint de tons blavissos i moradencs les arestes dels arcbotants i de les finestrades, xuclant darrera seu les decebudes il·lusions de dos homes –un vell i un jove- decebuts per l’amor. I la submissió del conco al propi destí agrisat, i l’ambició de l’hereu per a superar el seu a força de voluntat feien més dissemblant llur contrast, en aquella hora de lassitud, mentre retornaven pel camí dels horts sota el vetust portal de la Gallarda.

El pòrtic dels apòstols de la basílica de Castelló és un dels elements més interessants del temple; Fages fins i tot dedicà un sonet a les dotze figures.


COL·LOTGE DELS APÒSTOLS

A Cristòfor de Domènech

Dotze cavallers vetllen al llindar de la Catedral;
sota el peu, les armes del noble casal que en féu pia ofrena.
Són els dotze apòstols que, ufans en la glòria santa del portal,
per les inclemències s’han tornat mesells a sol i serena.

De llur vida humana se’n saben miracles, pecats i virtuts.
Quan hom els esguarda amb la bonhomia de l’auri alabastre,
sant Tomàs és l’esca de la refiança dels més descreguts;
heus ací sant Pere, que amb claus de mestressa, devora la clastra.

Sant Jaume –i li lleven heroiques batalles!– sembla un menestral,
i l’altre sant Jaume, si ningú l’esmenta, ja ni en fa cabal;
sant Joan, estantís, barbamec, té en l’aire sa mirada casta.

L’un porta xambergo, la barba arrissada o un magne missal;
parlen en col·lotge de doctes disputes d’art teologal,
i amb el nas xafat repten la mainada, sempre iconoclasta.

Canteras del Ampurdán
núm. 31265
11 de de desembre de 1966


De las guixeres de can Noguer de Sagaró, en Beuda –lugar cercano a Besalú– proceden los fúlgidos alabastros de las antiguas sepulturas monárquicas de Poblet, con su recientes restauraciones y el incomparable retablo de gótico borgoñón y la portada de los apóstoles de Castelló de Ampurias, colocados en posición de firmes en una de las arquivoltas más ostensibles de la Cristiandad. Del mismo alabastro son los pináculos piramidales cuya silueta he parangonado con lógica irrefutada con los conos gaudinianos de la Sagrada Familia...

Viaje sentimental
núm. 41
03 de de juny de 1939

De l’interior de la Basílica destaca el retaule gòtic, l’urna de Magauli (comte Ponç VI, s. XIV) i la sepultura dels vells Climent; tot mereix l’atenció del poeta.


La enorme masa del templo catedralicio está intacta, vacía como una iglesia evangélica... El retablo gótico atribuido a Borrasá i calificado por algún crítico como la mejor joya del arte cuatrocentista catalán...


Magauli –el comte reu de les enveges
reials–, jacent estàtua de pàl·lid
marbre, en l’obaga de la Seu purpúria
vessa el robí de sang, última gota
que sobreïx la copa enverinada.


Ha vist al vas marmori de Magauli
armat –jacent rere l’altar major
de la murada seu de Castelló–
com l’animeta ix per la boca,
i plau-li d’imaginar que paga l’únic deute.


Si en vas pairal –l’altar on la llosa és ara–
tinc per coixí la pelvis de la mare,
no em planyeu pas, amics, quan seré mort.


L’hereu: –Donen un pols a nora, fill o gendre.
La resta, meitadada, entre la cripta on jeu
la mare i la pairal llosana de la Seu.

La seu castellonina, mirada lírica...


Al rellotge de la Seu
lentament cauen dotze hores.


Castelló d'Empúries. S'afua la balba
sentor de les coses: tot té un lleu perfum.
L'absis bru té arestes de groc i de malva
i els arcs torals semblen violins de llum.

... i aproximació epigramàtica: Uns quants rectors de la seu castellonina són objecte de les invectives epigramàtiques del Gaiter de la Muga.

Un rector vuitcentista de Castelló havia fet emblanquinar el temple parroquial, per la qual cosa topà amb Enric de Climent, avantpassat del poeta.


Déu perdó a mossèn Lapedra,
rector de tan poc encalç
que va fer pintar a la calç
una catedral de pedra.

Una vegada l’exrei d’Itàlia Humbert II, acompanyat d’unes senyores, desitjava visitar el temple i Mn. Salvador Pagès Tubert no el deixava entrar perquè anava en calça curta. El fill de Víctor Manuel III li va allargar un bitllet de mil i el rector li deixà uns pantalons llargs que el monarca destronat anà a posar-se a dins del cotxe.


Diu que el rei d’Itàlia Humbert
amb shorts no pot entrar al temple,
i els calçotets li ha ofert
el rector mossèn Tubert,
que els duu llargs per donar exemple.

L’hospital de Sta. Llúcia era propietari d’un mas de prop de can Fages i d’un cine al local de la Hermandad de Labradores –abans de la guerra, Centre Agrícola i Social, de caràcter catòlic. El rector n’administrava les rendes que eren destinades al manteniment de l’asil Toribi Duran.


Diu que mossèn Salvador
amb l’església, el mas i el cine
ha trobat la triple mina
del poble de Castelló.

Can Climent de Castelló és just al costat del temple i del campanar. Aquest epigrama encapçala una sèrie de poemes que porten per títol “El cloquer de la vila”.


Tantes campanes, pics i repicons
per contorbar la pau dels meus matins:
si el capellà es pogués picar els collons
i deixar en pau el somni dels veïns.

En determinat moment molts capellans compraren un cotxet, el llavors popular Seat 600, i una televisió per a entretenir els feligresos els diumenges.


Amb religiós ascens
un devot de Sant Llorenç,
mig mugic, mig capellà,
per les quaresmals costelles
ha fet posar unes graelles
dalt de tot del campanar.
Per ara ja té un “600”
i una antena als quatre vents.

I resulta que un dia de tempesta, un llamp va caure al campanar i va rompre l'antena...


S’ha oït el clam del Poeta:
un llamp ha caigut del cel
i l’antena de Babel
se n’ha anat a la punyeta.