Just al cim d’aquesta muntanya hi ha el santuari de la Mare de Déu del Mont. És aquí on Jacint Verdaguer va escriure moltes de les seves pàgines.
Joan Mercader, des d’aquest refugi espiritual, evoca el paisatge que s’hi pot contemplar, i la figura del poeta català.
En homenatge a Mn. Jacint Verdaguer
Encimbellades neus,
sagetes de claror
ferint l’ull de la tarda.
Verdaguer resta clos a la cambra,
sol, amb les paraules
que ha emmanllevat a Déu.
Al fons, el Canigó senyoreja
vessant el blanc llambreig
pels porus del migdia.
El mirador del Mont
deslliura els ulls, que s’envolen
i, sense neguits abracen
els horitzons amplíssims
de l’Empordà. A l’Alta Garrotxa
-bressol de pedres insubmises-
neix el poema com una taca verda
damunt les implacables timbes.
Per les juntures es vessa
l’aigua del temps,
el suc espès de gestes i utopies.
No escolteu el plany de les pedres
i el vol isard de l’esparver?
Els ulls del poeta despullaren
somnis i llegendes
d’aquests cimadals sobergs.
Al fons de les valls,
a les clivelles de les parets calcàries,
on la llum amb prou feina
es defensa de les ombres,
reneix l’epopeia: Tallaferro,
cabdill de les altures,
Gentil i Griselda
-amor de neus perpètues-.
Flordeneu, fruita sucosa
de les silencioses prades
on s’amaga, gloriós, el poema.
I ens aturem, baldament un instant,
per escoltar la veu del mestre,
que entronitzà les paraules
a la memòria dels segles,
al Mont universal de la Història.
I ara escoltem les paraules del mateix mossèn Cinto.
La serra del Mont és comparable, per sa estranya figura, a un enorme i bonyegut camell que baixa del Pirineu en direcció del golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb lo cim del gep, sosté lo santuari, i, al cim del cap, lo castell de Falgars.
L’extrem és tan espadat i és tan rocós, que els romeus delitosos s’entretenen en estimabrar-hi grossos penyals, sense pensar que llencen a perdre el bosc de pins de més avall, i que, com la pedra fora de la mà no se sap o on va, poden ésser i han sigut causa, més d’una volta, d’una desgràcia. A dreta, l'aiguavés és més suau, i la boscúria el vesteix de cap a cap, exceptuant algun clap de conreu, des de Sant Martí fins a la reclosa i bellíssima vall d'Espinau. A esquerra, la muntanya està molt accidentada: hi ha planells, còrrecs i fondalades; boscos de roures i alzines, i, sobretot, cingleres que semblen fetes expressament per niar-hi los roquerols, los voltors i les àligues. Al cim d'un serradet del repeu del Mont se veuen les ruïnes del castell de Beuda, dominant lo poble d'aquest nom.