Cambó aquí també hi va fer de les seves.

Per tal que no tornés a anar a cops de roc, la meva àvia va permetre’m que anés a l’horta (una gran horta encerclada de paret i plena d’arbres fruiters). Allò fou com una pedregada: no era sols la fruita que jo regalava als meus companys, sinó que ens enfilàvem als arbres, destrossàvem la roba i quèiem sovint darrera d’una branca que es rompia.

Aquí davant hi podeu veure bona part de les herbes que es necessiten per elaborar una de les begudes més típiques de la Garrotxa: la ratafia. Us heu preguntat mai d’on ve el nom? Verdaguer ens ho explica en aquesta rondalla.

Què és ratafia? És un aigardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons los graus d’aroma que se li vulguen donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Aixís, mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, aixís ho fan los pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

(...) Diu que una vegada, en una masia de nostra terra, s’hi trobaren tres dels seus bisbes, lo de Vic, lo de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, esbrinant i escatint algun assumpte en petit concili territorial.

Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masiaire alguna cosa per a fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, los tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall que els presentà en una sotacopa.
La beguda era nova per ells, i els agradà, com sol agradar a tots los qui la tasten.

–Quina beguda és aqueixa tan bona? –li preguntaren–: com es diu?
–És una beguda que nosaltres nos fem –respongué el masover.
–I no té nom? –replicà un dels bisbes.
–Jo no n’hi sé cap –respongué el pagès.
–Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres –digué el bisbe-. Quin li posarem? Si en trobéssem un que fos com lo segell del tractat que acabem de fer, aqueix verament seria el millor.

Los tres senyors bisbes pensaren una mica fins que un d’ells se donà un colp de mà al front dient: –Rata fiat (queda firmat).

Amb l’aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb ell és conegut en totes bandes.

Tota aquesta zona d’aquí és coneguda com el barri dels Horts. Si ens hi acostéssim una mica més, comprovaríem que són certes les reflexions que es fa Francesc Ventura Siqués.

"El barri dels horts"

(...) Camí dels Horts, hi ha Cal Coro. El Molí,
Can Quimet de les Mitges... Tot un barri
amb un passat esplendorós, senyorial i noble,
que per moments es perd i s’enderroca,
malgrat, que trontollant encara aguanti,
com una part maleïda d’aquest poble,
barriada inexorablement condemnada,
que es resisteix, a voler morir.