Sinagoga i Micvé


Micvé de la sinagoga. Foto:

Ens trobem just davant de la sinagoga jueva. 

Actualment se’n conserva el que podeu veure, però ens podem imaginar com era en aquella època a través de l’explicació que Jezabel fa a Ítram, en el llibre El pont dels jueus de Martí Gironell.  


Van deixar que la mainada entrés a classe i els van encaminar cap a la sala d’oració, a la qual es podia accedir per dues portes. Un cop a dins, Ítram va haver d’aixecar la vista. Era un edifici amb sostre molt alt, fet que el revestia d’una monumentalitat que no s’apreciava des de fora.

–Això és el rovell de l’ou del barri, el centre de la vida de la nostra comunitat: la sinagoga –va anunciar, acompanyant aquestes paraules amb una reverència cap a una mena d’altar que hi havia en una banda de la sala.
–Què és allò? –va preguntar, mentre amb la barbeta apuntava cap aquell petit tabernacle amb una llàntia encesa.
–És la teua, que guarda la llum de Saron. Vetllem perquè la flama de l’Aron Ha-Qodes sigui eterna. Totes les sinagogues tenen un llàntia d’oli com aquesta que veus i és venerada per tots els membres de la comunitat.

(...) (A Ítram) Li va cridar l’atenció que la sala estigués dividida en dues plantes. Hi havia  una mena de galeria, una espècie de balconada enlairada separada amb unes gelosies de la planta de baix on es trobaven.

–Què és això d’aquí dalt? –va preguntar a Jezabel.
–És el lloc reservat a les dones i ha d’estar separat visualment del recinte d’aquí baix, aquest és exclusiu dels homes. Nosaltres seguim les oracions des d’allà dalt i entrem per una altra porta.

I li va assenyalar cap a la part de darrere d’aquell balcó. Era un espai senzill, no gens luxós, però que feia una gran sensació de pau i de tranquil·litat. Un gran moble de fusta tancat i envoltat de bancs de fusta s’erigia al mig de la sala i presidia l’estança amb autoritat.

(...) Van estar encara uns instants contemplant l’armari que contenia la Torà i després ell va baixar la vista cap al terra del temple. Tenia un enrajolat de toves vermelles, i les parets eren grises. Es tractava d’una estança austera; tret dels bancs de fusta i d’uns bancs de pedra encastats a les parets, no hi havia gaires mobles més.

–I aquests bancs? –va preguntar–. Quan s’omplen?
–Quan venim a resar, a llegir i escoltar la Torà i altres textos bíblics o quan el consell es reuneix per tractar qüestions que afecten tota la comunitat. El meu pare en forma part.
–Per tant, aquí us reuniu per fer de tot –va apuntar.
–Sí, és que de fet, sinagoga ve del grec synago, que vol dir “reunir”. És un lloc de reunió i recolliment que ens permet trobar-nos a nosaltres mateixos i sentir-nos més a prop de Déu, però abans hem de passar pels banys o micvé.
(...)
–El micvé són els banys de purificació... Vine –va gairebé ordenar-li.

La va creure i la va seguir. Feien la volta a la part central del temple per anar cap al micvé. Es van dirigir cap a un edifici annex.
Hi van accedir a través d’un passadís estret que semblava un canó. L’escala de baixada tenia uns graons de pedra polida. N’hi havia cinc. Després venia un replà i cinc graons més.

(...) Sentia soroll d’aigua. Van anar a parar a una estança amb poca llum, només hi entrava un fill de claror per la finestra que donava a la muralla, al costat de riu. Va aparèixer davant seu una piscina rectangular de lloses de pedra. L’aigua entrava per un forat a la paret que tocava al riu. En sortia un raig que arribava a l’altura del pit.

Abans que Jezabel digués res, va preguntar-li per a què servia aquell tanc ple d’aigua.
–Són els banys de purificació per tornar a néixer, per renovar-se. Aquí hi fem la neteja espiritual del nostre cos. Ens submergim en aquestes aigües per rentar el cos i l’ànima de les impureses. El bany ritual per immersió purifica el cos del contacte amb un cadàver, amb certes malalties. Després del part, per exemple, també ens purifiquem. També se sol fer abans de les celebracions en el temple. Tot contacte amb una impuresa necessita una immersió.

(...) Mentre Jezabel li explicava això es va anar acostant a aquella piscina, va tocar l’aigua amb la mà i va poder constatar que hi havia prou aigua per submergir totalment el cos d’una persona.