Plaça Major


Part de les voltes de la Plaça. Foto:

Ara ens trobem de nou a la plaça del Mercadal, al nostre punt de partida després d’haver fet un recorregut pels carrers del centre de la ciutat, com va fer moltes vegades M. Àngels Anglada, tota sola, de petita i de gran, resseguint els passos de les seves estimades ombres.


Vaig resseguir els mateixos indrets que devia recórrer ben sovint Andreu, infant i adolescent. La Plaça, on els dies de mercat hi havia segurament la botiga amb les eines acabades de fer a l’obrador del seu pare, als baixos de la casa; el carrer de la Ciutat, tan curt, el de Sant Hipòlit, i el tros de carrer de la Ramada, que, en temps del poeta, potser encara servia de debò com a camí ramader, a temporades. Mirava de reconstruir el marc antic, sense que em costés gaire esforç: esborrar les antenes de televisió, l’enllumenat elèctric, els rètols massa vistents d’unes quantes botigues, els pisos que s’havien afegit a algunes velles cases de pedra, que encara mostren l’arc rodó amb dovelles, i els escadussers finestrals allargats, amb arcs petits i esvelts. Els campanars ja m’hi anaven bé, així com els sants dins les seves fornícules, les galeries amb porxos, els jardins endevinats per un arbre que s’enfila cercant el sol, per una taca de vinya verge o d’heura que s’escabella mur avall.
Però havia anat a Vic per cercar nous elements, no pas per fer aquest exercici de reconstrucció de pedres.

Després d’haver “vist”, guiats per les seves paraules, els carrers i els racons coneguts per Anglada, ara ens podrem concentrar en aquesta pròxima descripció de la plaça per eixamplar després, amb la poesia Dues planes, la nostra mirada fins arribar a abraçar l’altra plana estimada per l’autora, la de l’Empordà.


La plaça més bella de Catalunya no és tancada, no resta closa pels porxos i les cases antigues damunt les voltes. S’obre cap a ponent, i l’ample carrer que duu el nom del fill més il·lustre de la plana, Jacint Verdaguer, ens porta cap a una sortida ideal que, travessant les vies del tren, ens deixaria arribar al castell de Gurb.
La plaça més bella de Catalunya s’esponja, acolorida i fecunda, els dies de mercat, amb veu ressonant i tons de Tizià; en hores solitàries, però, vestida de silenci i de boira, només somriu als que la coneixen i l’estimen, amb aquella insinuació misteriosa dels llavis de la Gioconda.

Més enllà del castell de Gurb, del silenci i de la boira, cap a la plana camí dels vents:


He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.