Els cafès de Ginebra

George Steiner en la seva obra La idea d’Europa assenyala els cafès ciutadans com un dels elements definitoris i conformadors d’això que anomenem Europa, des del punt de vista de la política i de la cultura. Ho escriu l’any 2004. Aurora Bertrana esdevé, com veurem a continuació en aquest fragment de les Memòries, una gran coneixedora dels cafès de Ginebra, que deu ser com dir dels cafès d’Europa. Els primers anys de l’exili Aurora viu, o malviu, la vida dels cafès, la vida de la nit a Ginebra. Els tres primers anys d’exili a Ginebra esdevenen l’altra cara de la moneda dels tres anys passats a la Polinèsia, per contrast. En una carta a l’amic Lluís Nicolau d’Olwer de l’any 1927 va descriure la vida a la Polinèsia amb aquestes paraules: «Em demaneu detalls de la meva vida. Heu’s aquí un gran mot “Felicitat”, tot el demés son petits detalls». En canvi en una carta de maig de 1938, des de Ginebra, li diu a l’amic que ha pensat en el suïcidi, que ni llegeix, ni escriu, que treballa de secretària per poder menjar i no emmalaltir. Sobreviu a l’infern. O, com en el títol del capítol del segon volum de les Memòries: «La universitat: un refugi. Els cafès de mala mort: un altre refugi».

Girona: Diputació de Girona, 2013


Vaig agafar el costum de refugiar-me cada vespre als establiments públics del meu barri, cafetots humils de mala mort i pitjor anomenada, freqüentats per la classe més baixa de la societat: meuques clandestines, atrotinades, algun macarronet poc afortunat, pispes fracassats i altres menes de bestiar de la mateixa espècie.

A Ginebra, naturalment, hom hi troba tota mena de cafès de totes les categories socials. [...] No els descriuré perquè altres «culs de cafè» ho farien o ho han fet més bé que jo. La història dels cafès de Ginebra mereix una atenció especial com la mereixen els de París, els de Londres, els de Barcelona i els de qualsevol gran ciutat del món. Hi ha gent que hi ha passat les millors hores de la seva vida i també les més negres i desesperades, les més perilloses i incertes. Qualsevol cafè on es reuneixen homes i dones de qualsevol classe social –cada classe tanca un interès que li és propi– constitueix la més interessant de les novel·les, drames, comèdies polítiques, socials i sentimentals.

Aquests cafès, que durant unes hores ens acullen, ens escalfen, ens reuneixen els uns als altres amb mil possibilitats d’amistat i fins –sovint– d’amor, reclamen plomes destinades a perpetuar-los. [...] Jo recordava amb nostàlgia els cafès de bohèmia que havia freqüentat els primers temps del meu exili, quan encara la guerra civil espanyola ofegava els darrers badalls de la moribunda República i jo no havia escurat a fons el calze de l’amargura. Allò era esplendorós en comparança amb els cafès de mala mort i pitjor anomenada on vaig refugiar-me en començar la Segona Guerra Mundial.

Girona: Diputació de Girona, 2013

El primer dels cafès que descriu Aurora és el Cafè de la Brosse. Hi va ser introduïda pel seu amic Jacquet que la va presentar com la «comtesse d’Olivarès», la qual cosa va suposar que Aurora representés un paper que la va divertir. A més, en la descripció d’aquest cafè apareix una de les dues vegades en les quals Aurora explica com va conèixer la mort del seu pare, sense que coincideixin les dues explicacions. La segona té capítol propi dins de les Memòries: “La mort del pare”.


A La Brosse, hi vaig viure un fet realment excepcional absolutament inexplicable, almenys per a mi, del qual el personatge principal és un gos. No recordo el seu nom, però a ell no perilla pas que l’oblidi. No era cap exemplar fora de sèrie, ni un gos de circ amb més o menys qualitats espectaculars. Era la joguina i, un poc, la mascota de La Brosse. Tothom el consentia, l’afalagava, el malcriava... Els terrossos de sucre, malgrat l’estricte i rigorós racionament nacional, endolcien sovint el paladar del gos.

L’estrany episodi del gos té una íntima relació amb la mort del pare, esdevinguda a mig novembre de l’any 41 a Barcelona.

Vaig rebre la nova del seu traspàs per un retall del setmanari Destino, que en publicava també una fotografia juntament amb un breu extracte biogràfic.

D’aquesta mort, com és natural, no en vaig parlar amb cap company de La Brosse. Cap d’ells no em semblava digne de compartir amb mi la dolorosa notícia. L’amor, l’admiració i el respecte que Prudenci Bertrana, home i escriptor, m’inspiraven, no em permetien comentar-la amb ningú. Per això cap company de tertúlia no em va estrènyer la mà amb més o menys simpatia. Només el gos-mascota se’m va atansar. No ho havia fet mai fins aleshores. Va estintolar el cap a la meva falda, l’hi va deixar una bona estona amb inequívoca mostra de simpatia. Ell, el gos, no cap altre client de La Brosse, va intuir, o potser sentir en una mena de telepatia que jo no oblidaré mai, que jo passava un gran trasbals i que ell, el gos, per hom no sap quins viaranys telepàtics, compartia amb mi.

Girona: Diputació de Girona, 2013

La Vieille Ville de Ginebra plena de cafès, llibreries i botigues antigues és un dels llocs freqüentats per Aurora Bertrana. Al Cafè de la Clemence va fer coneixença amb gent de teatre. Un d’ells, Sacha Pitoëff, va ser, anys més tard, el protagonista de L’any darrer a Marienbad, que Aurora va veure en un cinema de Barcelona.


El Cafè de La Clémence, situat a la Place de Bourg du Tour, també hi veïneja [amb la catedral]. Tot el vell barri, des del començ de la cité, la rue de la Conféderation, on les llibreries de vell amaguen autèntics tresors bibliogràfics, fins a la Place de Saint-Pierre, amb la rue Calvin i l’estilat Hotel de Ville, fins els mateixos clients de la Clémence, són dignes d’especial atenció. [...] A La Clémence hi venia tota mena de gent, sobretot gent de teatre: autors, actors, entre els quals el genial Michel Simon, l’actor cinematogràfic que ha fet riure i plorar milions d’espectadors.

Un altre futur gran actor client de La Clémence era Sacha Pitoëff, fill de la cèlebre Ludmilla Pitoëff. Sacha, malgrat la seva joventut, cridava l’atenció pel seu destacat tipus físic: era alt i molt prim, duia els cabells molt llargs, eren d’un color negríssim tirant a blau. Malgrat la seva joventut, Sacha ja s’exhibia al teatre de la Comèdia de Ginebra juntament amb els seus pares i germans. Representaven la versió francesa de la Nymphe au coeur fidèle, de Margaret Kennedy.

Sacha no tenia altra dèria que el teatre. Pensava consagrar-hi tot el seu talent, tots els seus afanys. De moment, estudiava sota el guiatge dels seus il·lustres pares, refugiats a la Suïssa francesa des de la invasió de les tropes alemanyes a París. El país s’enriquia de personalitats antinazis del món sencer: autors, actors, cantants, músics, tots –més o menys–, contant-m’hi a mi, ens hi moríem de gana, però entre badall i badall, a Ginebra la vida encara hi era assaboridora.

Girona: Diputació de Girona, 2013


El fet que parli tant de cafès és, sentimentalment, ben comprensible. No puc evocar una llar ni una dispesa, més o menys confortables, perquè la golfa de Winkelried –el meu galdós habitatge– no mereix cap d’aquests dos qualificatius. [...] Després d’haver freqüentat La Brosse i La Clémence, vaig anar a raure al Cafè du Consulat, el més fraternal i popular dels cafès freqüentats per la bohèmia ginebrina.

El Cafè du Consulat estava situat a la part baixa de la Place de Bourg du Tour. La casa era antiquíssima –segurament històrica–, no puc assegurar-ho. L’aspecte rònec, l’entrada llòbrega, poc enllumenada, tot plegat respirava pobresa, però una pobresa plena de dignitat. [...] Al Cafè du Consulat no hi havia privilegis. Hi regnava una autèntica democràcia, i un crèdit il·limitat. Però un bon dia, els fidels clients del cafè van trobar la porta de l’establiment tancada i el fanal de la façana apagat. El mecenes havia desaparegut sense reclamar la liquidació de tot aquell paperam amb la vaga definició: «Val per un boc de cervesa» o: «Val per un bol de cafè amb llet», que s’enfilava filferro amunt al costat de la caixa buida i tancada. Els bohemis del Cafè du Consulat restaven desemparats i tristos.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Amb Frank Chabry anàvem sovint en un cafè de la Place Grenus, on hom s’hi emborratxava, s’hi aparellava per pocs calés i, a més a més, s’hi traficava en drogues. D’aquest cafè no recordo el nom. Frank l’anomenava, simplement, el Cafè de la Marie. Era molt a prop del seu estudi i el pintor s’hi deixava caure moltes vetlles. Era l’únic cafè de Ginebra on jo havia vist baralles. L’únic on més d’una vegada havia presenciat dues dones esgarrapar-se el rostre, arrencar-se els cabells a grapats l’una a l’altra. Quan Frank em veia més pansida que de costum, em proposava invariablement: «Anem al Cafè de la Marie? Potser hi haurà baralles».

Girona: Diputació de Girona, 2013


Aquella mateixa època, els alemanys van exigir de la neutralitat suïssa l’apagament urbà de tot el país. Deien que la clapa lluminosa de la Confederació Helvètica orientava l’aviació enemiga. A les vuit del vespre en punt, tot Suïssa romania a les fosques. Les finestres i portes dels establiments públics i particulars estrictament velades amb teles vermelles i els transeünts circulàvem proveïts de llums elèctrics de butxaca de vidre color blau fosc. Els tramvies circulaven sense fanals i els primers dies hi va haver una pila d’accidents. Nosaltres, la colla de Winkelried, ens refugiàvem al Café des Armures, situat a la part alta de la cité, al darrera de la rue Calvin, i així anomenat perquè, prop de l’establiment, s’hi exhibien uns vells i gloriosos canons dels temps heroics de les lluites contra els austro-russos. L’ascens i el descens de la ciutat antiga, a les fosques, es feien difícils i perillosos. Hi solíem anar en colles per l’escabrosa pujada de la Place des Trois-Perdrix agafats pel braç de dos en dos i de tres en tres.