Aurora Bertrana va escriure en francès Six épaves, una novel·la encara inèdita que ficciona la seva estada a Ginebra els primers anys de l’exili, amb escenaris i personatges reals, sota noms ficticis. El mecanoscrit, ple de correccions a mà de la mateixa autora, es conserva al Fons Prudenci i Aurora Bertrana de la Biblioteca de la Universitat de Girona.
De Six épaves no em podré estar de parlar-ne, poc o molt, en aquesta segona part de les meves Memòries, perquè Six épaves, més que una novel·la filla de la meva imaginació, és el fragment de la vida real, d’uns personatges entre els quals el despreocupat Jacquet i la complicada [Gal·la] Tomaixevska.
Gal·la i jo n’érem les protagonistes femenines, Jacquet, Morisety i dos galifardeus més, els masculins. La novel·la es titulava Six épaves i, naturalment, cada un de nosaltres representava una de les épaves, paraula que no té traducció concreta en català. Gal·la Tomaixevska era l’estel al volt del qual ens movíem nosaltres, els cinc satèl·lits. Entre els quatre bordegassos n’hi havia un, l’adonis de la colla, de qui la pobra Gal·la estava forassenyadament enamorada. Es deia Philippe i la seva perfecció física, el seu encant, units a la seva despreocupació natural, el destinaven fatalment a una prostitució gairebé obligatòria. No hi podia fer res. Les dones –i també els homes– el perseguien obstinadament, se’l disputaven amb energia, Gal·la la primera. No sé fins a quin punt el formós Philippe corresponia a l’amor de la princesa. Només sé que la va plantar per una cançonaire francesa que actuava al Kursaal.
La novel·la, sota el títol de Six épaves, va ésser presentada a un editor ginebrí. Va qualificar-la de «novel·la d’escàndol». Jo m’hi vaig enutjar i la vaig entaforar en una maleta, on encara hi és. Qui serà el desentaforador que la desentafori? El desentaforador que la desentafori bon desentaforador serà. Uns anys després, una altra novel·la inspirada també en personatges ginebrins d’aquella època, però ja pensada i escrita en català, va ésser també rebutjada i, igualment, qualificada de «novel·la d’escàndol» per més d’un editor barceloní. Aquesta tendència a escandalitzar-se, tant dels suïssos com dels catalans, fa sospitar que, tant aquells com aquests, s’hi veuen poc o molt retratats. No suporten que un autor qualsevol els tregui els drapets al sol.
Les meves relacions amb la Tomaixevska es van refredar no per manca d’una amistat i una comprensió mútues, sinó pel poc rendiment alimentari d’una de les parts contractants. Treballar tot el dia per un bon àpat potser valgui la pena. Tenir tot el dia ocupat per uns tallets de tomàquet i unes fulles d’enciam, no. Gal·la Tomaixevska ho comprenia.
L’activitat literària d’Aurora en la seva segona etapa ginebrina, la de l’exili, es pot resumir amb aquests fragments, el darrer dels quals, en francès, pertany a la novel·la inèdita Six épaves, ambientada a Ginebra. L’original es conserva al Fons Bertrana de la Universitat de Girona.
Omplir quartilles, que tot seguit esquinçava. Barallar-me literàriament amb els personatges de la meva novel·la Six épaves. La resta em preocupava poc. Això passava a començaments del mes de desembre de 1941, quan Europa vivia l’època més escabrosa de la Segona Guerra Mundial.
En aquella època jo col·laborava literàriament a Suisse Contemporaine, on darrerament un dels meus contes havia aparegut costat per costat amb textos signats per dos dels meus professors a la Universitat de Ginebra.
La Semaine Littéraire, de Ginebra, acabava de publicar, també, il·lustrat amb un preciós dibuix de Grovety, el meu conte «Noël dans les tropiques». I la meva col·laboració a La Gazette de Lausanne semblava anar també per bon camí. La meva novel·la Six épaves dormia de moment en una carpeta esperant el final de la guerra per provar fortuna a París, ja que Ginebra, la més lliure de les ciutats editorials de la Suïssa francesa, a judici d’un dels seus editors es veia «massa» representada en alguns dels personatges de la meva obra.
Un lourd paquet dans les bras, Soledad Pérez traversait lentement le Jardin-des-Bastions. À la hauteur de l’Université elle vit un banc vide y déposa sa charge, s’y laissa choir avec un soupir de soulagement. Elle essuya la sueur de son front et des ses joues, regarda navrée les marques rouges imprimées par le lourd paquet sur la peau de ses bras.
À l’ombre légère des arbres, par ci et par là le long de l’allée des jeunes mères tricotaient près des pousse-pousse vides. Des enfants gras et roses jouaient sur le gravier. Un vieux couple passait se donnant le bras, un sourire enfantin sur leurs rides. Des étudiants, la serviette bourrée de livres quittaient l’allée principale se dirigeant vers la bibliothèque universitaire.