Les cases de les amigues com a refugi


Entrada a la Vieille Ville. Foto: Mariàngela Vilallonga

Aurora va fer amistats a l’Institut Dalcroze. Vet aquí com ens ho explica i qui eren. De bracet amb Aurora i les seves amigues farem un petit recorregut per alguns carrers ginebrins. Amb Elisa Uriz passarem una estona a la Place des Eaux-Vives. Amb mademoiselle Bosset dinarem un dia de Nadal a la Place du Bourg-du-Four. I al Chemin de Contamines tindrem l’oportunitat de seure a casa de madame Brucker i de madame Gandillon.

Girona: Diputació de Girona, 2013


A l’Institut, hi estudiava gent de totes les nacionalitats, sobretot suecs, danesos i nord-americans. Els alumnes que venien del nord despenien molta més moneda que nosaltres, el petit grup de llatins: dos ginebrins, una lausanesa, una francesa, una persa d’origen francès, una italiana i dues espanyoles: l’Elisa Uriz i jo.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Sempre esperàvem que faria sol i podríem passejar pels molls del Roine, pels del llac, pel Jardí Anglès... Però el sol solia mancar. L’endemà plovia o bufava el vent del nord, fred i agressiu. La cambreta de l’Elisa tornava a ser el nostre refugi.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Des de 1923, època en què l’Elisa i jo discutíem en la seva cambreta de la Place des Eaux-Vives, les qüestions socials han progressat, i han evolucionat.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Les vacances de Nadal i Cap d’any no havien estat tan tristes i magres com jo esperava. Una de les alumnes ginebrines del meu curs, mademoiselle Bosset, en saber que jo romania a Ginebra, em va invitar a dinar el dia de Nadal. Vivia amb la seva germana, professora de piano, a la Place du Bourg-du-Four, en una casa antiga, com tot el barri, silenciós i quiet, amb el qual harmonitzaven les dues, ja madures, fadrines. Eren bones, senzilles, amables. Ens vam fer força amigues i, després, m’invitaven sovint.

Girona: Diputació de Girona, 2013


Madame Brucker em va rebre amablement. Era jove, formosa, elegantíssima. L’apartament, un entresol en una casa de pisos, potser l’única que hi havia llavors en el residencial Chemin de Contamines, era modern, confortable, luxós. El barri senyorejava prop de l’aburgesat Quartier des Tranchées. Les cases particulars desapareixien entre els arbres esponerosos que les voltaven, la majoria centenaris.

Ara, tots aquells arbres, cada un dels quals era un formós monument vegetal, han estat arrabassats per les terribles màquines talladores i, en lloc dels parcs i jardins que guarnien les grans vil·les, hi veureu enormes cases de vuit i deu pisos, moderníssimes, proveïdes del màxim confort, habitades per nous i vells rics, entre els quals el nostre compatriota Patxot.

Girona: Diputació de Girona, 2013


La casa dels Gandillon resultava un palau, comparada amb l’apartament dels Brucker, el qual m’havia semblat el més confortable, elegant i luxós dels estatges. A casa els Gandillon, s’hi entrava per una ampla reixa de ferro que donava pas a un parc on s’alçaven i s’eixamplaven majestuosos castanyers bords, teixos, pins selvàtics, algun cedre blau... Amagat per l’esponerosa brancada dels arbres centenaris, l’edifici romania invisible des del Chemin de Contamines. A dins, senyorejava el confort i el luxe presidit per l’agradable escalfor dels radiadors sàviament distribuïts i per la flaire de la trementina de l’encerat. Per mi, després de la gelada cambra de la Terrassière, on havia tractat d’estudiar el piano amb els guants de llana i la bufanda posats, l’estatge dels Gandillon em semblava una mena de paradís, un trosset de cel enclavat a Ginebra. Em va rebre madame Gandillon, mestressa i senyora de la casa, senzilla, cordial i elegantíssima en la senyorívola simplicitat dels seus vestits.