La universitat va significar un referent intel·lectual i una taula de salvació per a Aurora, en totes dues estades a Ginebra. Es pot veure en els fragments que segueixen, representatius d’ambdues èpoques.
Vaig passar una mica de por. Però anar darrere una moto m’agradava i encara més conèixer barris nous de la ciutat. Txereixewski va fer dues o tres marrades per mostrar-me’ls. Ens vam aturar al jardí Des Bastions, on s’alçava la Universitat de Ginebra i l’espectacular monument a la Reforma. Farel, Calví, Beze i Knox, gegantins, fantasmals, blancs, drets i rígids, s’estintolaven a la muralla de les antigues fortificacions. Semblaven voler espantar els pacífics freqüentadors del jardí. Els arbres, els arbusts, les flors, la gespa s’escampaven verds i tendres com si tractessin de desvirtuar la severitat del monument. Tot de joves mares, emmainadades, passejaven cotxets o feien punt de mitja a l’ombra amable de la brancada.
En havent contemplat i comentat el monument dedicat als reformadors, vam tornar a pujar a la moto i vam rodar devers el restaurant rus. La sopa de col amb paprika i sucre no em va acabar de convèncer. Era una menja massa exòtica per al meu paladar, encara que perfectament mengívola. La vodka no la vaig tastar.
La finalitat i la tasca de la Universitat literària eren sagrades. El fet del meu reingrés a la Facultat de Lletres amb l’afany de trobar-hi no solament un refugi intel·lectual i moral, sinó prou graus de calefacció no tractaven d’amagar-ho ni ell ni jo. L’escalforeta de la calefacció central, reduïda però no suprimida, ens agermanava. Jo assistiria a tots els cursos que m’abellissin, no calia que em matriculés: història de la literatura italiana i francesa, redacció, fonètica... Monsieur François obria els braços assenyalant tot l’interior de l'edifici.
—En fi, ja ho sabeu, sou a casa vostra.
I així va ser! Mentre hi hagués una lliçó literària a prendre i calories i enllumenat a aprofitar, m’haurien trobat a la Facultat de Lletres. Ningú tan àvid d’«aprendre» (!) com jo encara que en arribar el vespre la Universitat s’enfosquís i es refredés a Winkelried. [...] em va eixorivir veure pujar a la tribuna de l’aula d’història de la literatura francesa l’admirat i estimat Henri de Ziegler. Es conservava fresc com una rosa. Els anys no havien modificat el seu humor combatiu. No transigia amb Voltaire [...] no es conformava amb els vells tòpics literaris rutinaris: Flaubert, Balzac, Colette... i el gran favorit de l’època, André Gide. (A mi la lectura d’unes certes obres d’André Gide em feia vomitar.) [...] Era un gran i sincer admirador de l’escriptor vaudois Ramuz.
Amb la Universitat, i a la Universitat, es resolia en part un dels meus problemes: el de la calefacció tèrmica i el de la cultura literària. Però, en fosquejar, les lluminàries a les aules s’apagaven. El jardí des Bastions restava embolcallat en ombres, fredor i silenci. Calia tornar a Winkelried. I què m’esperava a Winkelried? Solitud, fredor i silenci. Sobretot aquell horrible fred que jo no em veia amb cor de suportar.