L'itinerari literari Lladó és el número 26 de la col·lecció d'itineraris literaris autoguiats que edita la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent. La presentació va anar a càrrec de Joaquim Tremoleda i el guió i la selecció de textos a càrrec d'Anna Perera Roura i Clàudia Bussé Rojas.

***

Lladó pertany a la comarca de l’Alt Empordà i es troba situat en el límit occidental de la plana empordanesa, a 14 km de Figueres. És un espai de transició conegut com “Garrotxa d’Empordà”, on el terreny comença a ondular-se i es produeix el canvi dels terraprims pels domini dels aspres. Aquí el color vermellós, característic del terra argilós de la part meridional ocupada per camps de conreu, contrasta amb el verd del bosc de roure, pi i alzina que es troba al nord del nucli.

La vila està emplaçada al peu de les estribacions orientals del massís de la Mare de Déu del Mont, sota la muntanya de Falgars. El nucli de població, a 197 metres sobre el nivell del mar, és un balcó sobre l’Empordà. Més enllà del nucli, només trobem el veïnat del Pujol i diversos masos esparsos. El curs del Manol, tributari de la Muga, transcorre en diagonal el terme i el rec de la Tria, més avall riera Alguema, travessa just pel centre del poble.

El nucli habitat de Lladó presenta una topografia molt irregular. El centre, dominat per l'antiga canònica de Santa Maria i el pas dels recs dels Horts i de la Tria, és la part més fonda i es troba delimitada per dues serres altes que coincideixen amb els carrers de la Serra, a llevant, i del Serrallo i mossèn Cinto, a ponent. La part nord-oriental és la més alta, i està presidida per l’antiga parròquia de Sant Feliu que, amb el seu campanar visible des dels accessos al poble, aporta una personalitat i un aspecte inconfusible al poble. Com escrivia Pla, «Lladó fa clarament alts i baixos».

L’increment de població entre el segle XVIII i mitjan segle XIX, fins a prop dels 1.500 habitants, que poblava la muntanya i vivia de l’explotació del bosc, va aconsellar de reedificar la parròquia amb la construcció d’una gran nau i campanar, iniciats el 1758. Està fora de culte des de 1929 i l’església de Santa Maria fa la funció de parròquia. 

En els seus carrers costeruts trobem les cases pairals de les antigues famílies propietàries i hisendades, els Pasqual, Marca, Clotas, Falgars, de Batlle i Vayreda.

A més de la propietat del bosc, el conreu de l’olivera i l’elaboració de l’oli van ser la principal especialitat agrícola del poble, combinat amb la ramaderia. A Lladó hi va arribar a haver fins a nou trulls, però el fred de 1956 ho va canviar tot. Precisament fou entorn d’aquesta activitat que es va crear el “Sindicat Agrícol de la Garrotxa” de Lladó. Aquest edifici, fundat el 1905, i que defineix la façana oriental d’una de les places més boniques de l’Empordà i del país, constava del cafè a la planta baixa i un teatre al primer pis. Durant uns 40 anys va ser el restaurant Can Kiku, que es va jubilar el 2011. Des de 2018, el poble ha recuperat aquest espai social, dotant-lo de notable activitat.

El conjunt arquitectònic de la canònica de Santa Maria de Lladó forma un clos molt ben conservat, declarat BCIN el setembre de 2018. Està format pel monestir i les diverses cases dels antics canonges, ordenat amb petites placetes i passos porxats de regust medieval. Destaca, sobretot, la bella portalada romànica de l’església, amb set arquivoltes en degradació d’un treball delicat i excel·lent, que ha inspirat poetes i pintors. 
I és que Lladó ha aportat diverses figures de renom en el camp de l’escriptura i de l’art. Per damunt de tot, cal esmentar la nissaga dels Vayreda, amb tres generacions, entroncades amb el Noguer de Segueró, en les quals destaquen el botànic Estanislau Vayreda, en la primera; l’historiador i etnògraf Pere Vayreda i l’agrònom Joaquim Vayreda, en la segona; i els tres germans, Montserrat, Maria Àngels, escriptores, i Lluís, pintor, en la tercera.

El paisatge ha estimulat el vessant creatiu i artístic de pintors com Marian Llavanera i Faustí Gironella, Agustí Auquer, Moisès Sidrach i Miquel Vilanova. I encara generacions joves com Jordi Mitjà.

El nom del poble i la discussió entorn de la seva etimologia ha estat polèmica, com es notarà al recull dels textos, especialment des de que l’IEC va imposar la forma Lledó d’Empordà, totalment inèdita, la qual cosa va provocar la reacció de l’ajuntament a inicis dels anys vuitanta del segle passat, fins que la Generalitat va acceptar com a propi el nom de Lladó.

Joaquim Tremoleda i Trilla