Plaça del Prioritat i claustre


Plaça del Priorat. Foto: Jordi Miquel


L'església romànica de Santa Maria, amb l'espai quadrat buit del seu claustre, ja que va ser enderrocat en el decurs de la Guerra del Francès, i l'antiga capella de Sant Joan i l'hospital, tot en ruïnes, era la part més visible d'un clos monàstic molt més gran, que es desenvolupava cap al nord. Aquest conjunt, al qual s'accedia per uns porxos, es distribuïa entorn de la plaça del Priorat, i estava format per les cases que havien pertangut als canonges d'ofici de la comunitat: el porcionari, el candeler, l'almoiner... Aquests grans habitatges, mostra de la puixança d'aquests personatges, foren reformats en els segles XVI i XVII i ocupaven tot el pla que hi havia des de l'església fins al rec, a l'altra banda del qual hi havia els horts de la comunitat.

A la novel·la La passió necessària, Joaquim Tremoleda no només explica la vida de Marià Llavanera, reconegut pintor nascut a Lladó, sinó que també ofereix descripcions d’alguns dels indrets del poble, bo i barrejant la història amb la literatura. De fet, a la sala Sant Joan de l’antic conjunt monàstic hi ha exposada una de les peces de Llavanera més impactant, «Les noces de Canà». Es tracta d’un oli sobre tela de gran format, inacabat, que retrata l’escena bíblica des de la personalíssima mirada de Llavanera:

 


El paisatge era un element important, que havia de proporcionar profunditat a la composició. Sobre quina mena de vista s'hi havia de reflectir, no en va tenir cap mena de dubte. Tindria els elements identificadors del poble de Lladó, dels turons i pujols del seu entorn, sota un cel blau empordanès, dotat de núvols de gruix. En aquest paisatge ondulat calia posar-hi algunes arquitectures que servirien per definir llunyanies. El primer que hi va pintar fou el campanar de la parròquia lladonenca, de l'església de Sant Feliu, amb el seu perfil característic que insinua els vuit costats amb què fou construït.

«Lladó, un paisatge equilibrat»
6
01 de de març de 1985

Però Lladó, amb tot el seu passat i tot el seu patrimoni històric, no només ha estat admirat i enaltit pels paisatges que presenta l’obra de Llavanera: 


Quan en un poble sorgeixen artistes remarcables de la categoria d'un Marian Llavanera o d'un Lluis Vayreda —només per citar els més coneguts— és que la terra té alguna cosa d'embruix.

Quan un poble es troba documentat ja el 977 sota la forma de lucduno i compta entre els seus fills amb historiadors de la talla d'un Pere Vayreda i Olivas, pot enorgullir-se d'haver salvaguardat de la depredació dels segles un dels conjunts històrico-monumentals més impressionants de Catalunya.

Josep Pla no es cansava d'admirar la tonalitat de les pedres de l'antic priorat. Deia que tenien «color d'aram». Com si aquest sol empordanès que hi dóna de ple les hagués anat torrant, fins a deixar-hi aquest to rossenc que s'adiu tan bé amb l'entorn paisatgístic.

«Pro turisme»
73
01 de de maig de 1934

El text anterior esmenta la tasca de valorització patrimonial que va realitzar l’historiador Pere Vayreda a l’hora de recuperar i dignificar les edificacions del priorat. Una mostra d’aquesta missió la trobem en un dels seus articles, publicat el 1934:


Les cases on vivien els canonges, la capella de Sant Joan trencant amb el trau de les seves finestres d'ull de bou la morenor del carreu venerable, els porxos de sota la casa rectoral susceptibles d'ésser tornats a ses funcions primitives, tot el bé de Déu de recons, voltes i casalicis gràvids d'història i gens mancats de caràcter en rebre els afalacs dels intel·ligents i ésser posats altra vegada en un pla de preferència per mans amigues tornarien a la nostra vila —no en dubteu— bona part d'uns prestigis que ara van caient, dia rera dia, sota les runes del seu passat gloriós.