La Font Juliana encara es conserva, però la Font Major, que es trobava al pati del priorat, ja no existeix: va patir una infecció de tifus l’any 1925 i, un cop solucionat el problema, va seguir activa fins a l’arribada de l’aigua corrent, el 1972.

Fou el mateix prior el qui va donar al poble la primera font publica, coneguda llavors amb el nom de “Font major” la qual va fer construir, amb la seva pica corresponent, al pati del Priorat, segons ho deixen veure les armes gravades a banda i banda d'aquest monument, que els homes moderns no ha sabut conservar. La deu d'on procedia l'aigua d'aquella és coneguda encara pel nom de “Font Juliana” en memòria del papa Juli II

Existeixen nombroses cançons populars que parlen sobre una trobada entre dos enamorats a la font. Tant Milà i Fontanals, al Romancerillo catalán, com Joan Amades, a Folklore de Catalunya, van recollir-ne una que té com a protagonista una noia lladonenca:

La meva enamorada és filla de Lladó;
li’n podeu mirar els braços, son blancs com un cotó,
mireu-se-li la cara, és neu de Canigó,
mireu-se-la com balla de punta i de taló.
El vent de ses faldilles dona aire al ballador.
Un dia anant a missa jo la trobí a la font.
«No em daries de l’aigua, que gran set ne tinc jo?»
«Si jo et dono de l’aigua també et daré l'amor;
jo me’n tinc d'anar a missa, que encara no en tinc jo.»
Allí entra a l’església davant l’altar major,
posa genolls en terra per fer-ne l'oració,
que és l'oració que feia per alcançar l'amor.
Jo em giro darrera ja veig la dolça amor
tota desfigurada sense llei de color.
S’agafen les mans blanques, a casa van los dos,
i així amb les mans estretes pugen dalt del balcó.
Se posa el gipó de seda, tot el vestit millor.
S’agafen les mans blanques, van a trobar el rector:
«Senyor rector, que ens casi, gran mal passem los dos.»

L’aigua del torrent de la Tria acaba desembocant a la riera d’Àlguema i, aquesta, al riu Manol, el curs del qual passa pels afores del terme municipal de Lladó. Fages de Climent, al seu poema titulat “El Manol”, fa referència a la bellesa del paisatge de Lladó i també a algunes de les seves famílies il·lustres:

Quan el Manol, que ve de les Garrotxes,
dreça a compàs un gran meandre al Far,
romancejant, es dol, tocatardà,
i vers Lladó voldria adés tornar.
Traboca irat, al passallís, els cotxes.

Però els cavalls, sota el duet que peta,
s’han redreçat amb esglaiat renill.
És un miracle, i tot s’ha fet senzill.
Serà ben lliurat, l’exvot del perill.
Vilatenim, què has fet del teu poeta?

Diu el Manol: —M’han desllogat la cobla!
Tinc a Lladó les joies del bisbat
—oh generós impuls de pietat—
i en competència antiga de veïnat
la il·lusió d’una parròquia doble.

Vila de plata i branques d’olivera,
i un herbolari savi com Linneu.
Col·legiata antiga i noble seu,
carrers pairals amb cases de museu:
Falgars, Vayreda, Olives, Llavanera.

I per acabar amb els textos referits a la font, les rieres i el riu, volem destacar un fragment escrit per un holandès aficionat a la història natural, que va visitar Lladó en diverses ocasions a la recerca d’un tipus de cargol molt difícil de trobar. De fet, al llarg de l’article podem observar com l’interès pel mol·lusc va disminuint a mesura que creix el seu interès per l’entorn de Lladó:

En una revista holandesa leímos una publicación del año 1897, escrita por un coleccionista de moluscos de Barcelona. Este barcelonés encontró un pequeño molusco en los alrededores del pueblo de Lladó. Este caracol era una novedad, una especie originaria de la región en que vive, una especie endémica. [...] Nunca habíamos visitado el pueblecito de Lladó, por los alrededores de Figueras, al término de una mala carretera, pero este molusco singular nos interesaba mucho, por lo que decidimos ir de viaje a Cataluña. Un día de calor canicular del mes de agosto llegamos en efecto al lugar descrito. Al pie de los montes, por sus faldas, corría un manso río, el río Manol. Estuvimos buscando por los alrededores de casa Olivas. Exploramos todo el día sin encontrar el deseado caracol. [...] En la primavera del año próximo volvimos a Lladó. Desde lejos, entre las colinas, vimos San Félix, la característica Iglesia desocupada, situada en lo más alto del pueblo y dominando la vista. Al fondo se extienden las cordilleras de los Pirineos, cubiertas de nieve, y en su centro, el majestuoso Canigó. [...] Importa decir que en los alrededores de Lladó, en sus montes y colinas, existen más de veinte especies de orquídeas, plantas características de las asociaciones, comunidades vegetales de composición florística definida. Hay momentos en la vida que creemos encontrar una fuente inagotable. Así nos ha sucedido con Lladó; por eso visitamos este lugar de los Pirineos cada año.