La línia Granollers-Sant Joan, segons el testimoni de la premsa.
Ayer hizo un año que se abrió al servicio público la línea férrea de Vich a San Juan de las Abadesas, fecha memorable per cierto para aquellas hasta entonces olvidadas comarcas. Si alguna prueba hiciera falta para demostrar la necesidad de aquella vía, aun prescindiendo del objetivo de las minas, la encontraríamos en el aumento que cada dia se experimenta en el tráfico y en el pasaje, y en la prosperidad creciente de las importantes poblaciones que atraviesa la línea. No son menores tampoco las ventajas que'han sacadoios ricos Valles de Cerdaña y de Ribas de la llegada del ferrocarril hasta Ripoll, y buena prueba do ello es lo acontecido durante el último verano. Los establecimientos situados en las inmediaciones de Ribas se han visto durante una larga temporada atestados de forasteros que, atraídos unos por la bondad del clima y otros en busca de alivio a sus dolencias, han aprovechado las comodidades que les ofrecía el ferrocarril.
Un viatge romàntic de Barcelona a Cerdanya
Guaitant-les a ulls mig clucs, va sorprendre'ls vàries mirades delatores de que no els era indiferent. I com que mare i filla de per si, varen fer igual observació en els ulls d'aquell home, ni de molt tan quiets com ell es creia, ningú no es tragué del pensament a l'altre durant aquell tros de camí. Era per als tres com una mena d'hipnosi encisadora, que l'arribada a Ripoll vingué a trencar ben cruelment.
—Afortunadament encara no ens hem de despedir —va dir ell en aixecar-se per desar el salvapols al sac de mà.
—Ah! És veritat, que vostè també va a casa Montagut! —exclamà la noia fingint haver-ho oblidat un xic.
—Ja trobarà carruatge? —li preguntà la mare.
—Ho suposo: ve aquí el de l'establiment.
—Si no, disposi d'un puesto en el nostre —afegí ella amb senzillesa.
—Tantes gràcies, senyora. L'hi estimo molt, però espero que no hauré de molestar-les.
Mes eren tants els passatgers que el tren duia per a RIbes i Cerdanya, i assaltaren de tal manera tots els cotxes els primers arribats a la plaça, que en Deberga, a qui el desig d'estar obsequiós amb aquelles senyores havia obligat a ésser dels darrers d'assolir-los, va trobar-se burlat. I llavors, com de dalt el landó en què s'havien instal·lat, el veiessin aquelles córrer adelerat buscant d'ací d'allà inútilment, van destacar el lacai perquè l'invités novament a pujar amb elles.
A la fi, veient que s'anava a quedar en terra, i deixant-se portar per l'impuls de simpatia que prou li costava reprimir, acceptà l'oferiment. I, pres ja d'una satisfacció vivíssima, pujà al landó al costat del noi.
La calor xafogosa de Barcelona s'havia anat dissipant, ja feia temps, al buf de l'aire viu de les altures que anaven escalant, i ara la bruitosa corrent del Freser semblava revifar més i més encara l'aire. El landó, seguit d'un òmnibus ont anaven les criades i un gran castell d'equipatges, les va emprendre corrent per l'ombrejada ruta, emportat per la vigorosa branzida de tres cavalls poderosos. Mentrestant el riu fressejava al costat, encabritant-se pels còdols de son llit.
La inauguració del transpirinenc (1919)
Tota l’esplanada de Ripoll fins al peu de la vila tenia el seu balast a punt de posar-hi travesses i de col·locar-hi rails. Però la cosa no es bellugava ni poc ni molt. De tant en tant un terraplè s’esllavissava, un mur s’esquerdava i una trinxera s’omplia de pedregam que rodolava dels vessants de les muntanyes properes. Si s’aconseguia inaugurar el primer tros, de Ripoll a Ribes de Freser, els rails també donarien major vida a la vila ribatana i afavoririen aquell carrilet d’alta muntanya que arribaria a Núria i que s’havien empescat en Rogent Pedrosa, en Damià Mateu i en Fénec, els quals hi havien aportat, respectivament, la seva tenacitat i la seva persistència, el ferro per als ponts i per a les vies, i l’experiència per a construir carrils d’alt pendent.
[...] Allò era una profunda revolució per al Ripollès, la vella contrada que havia vist el poder dels comtes d’Ausona, dels barons de Mataplana i dels senyors de Milany, que havia estat feu dels poderosos abats de Ripoll i de Sant Joan, i que després pertanyé a la Vegueria de Camprodon i, més tard, al Corregiment de Vic; aquella contrada que estigué defensada pels castells de Vallfogona, de Sant Quirze i de Besora, ara es convertia en cap d’una línia fèrria internacional, vèrtex de l’embrancament de dues sortides cap a França. Quan el comboi desfilava per davant de Ripoll, els que hi anaven pogueren veure, per damunt del caseriu endomassat, la mola augusta del monestir amb la torre romànica coronant la tomba de Berenguer IV, profanada pels invasors francesos l’any 1794. La mòmia del gran Rei, fundador de la Confederació Catalanoaragonesa, devia perdonar l’execrable incendi.
Aquella inauguració fou, en realitat, la primera entrega d’un fulletó que duia al peu un “se continuarà”, car restava encara molt a fer; sobretot l’electrificació fins a l’estació francesa de la Tor de Querol.