Deixem l’Escala i, passat Viladamat, direcció Orriols, a la dreta trobarem Sant Mori. És el poble del marquès homònim i bon amic de Fages, Antoni de Moxó i Güell, que va ser considerable propietari rural amb terres a Castelló d’Empúries i promotor de la marina residencial Empuriabrava. Un dels seus masovers era Martí Serra i Solatges. El castell dels marquesos, imponent, més aviat recorda un palau gòtico-renaixentista . És del segle XV amb moltes reformes posteriors i conserva una col·lecció de plafons de cuiro repujat i policromat, obra d’Antoni Gaudí.
Diu que el marquès de Sant Mori,
que ara ve a les seves platges,
i en Martí Serra Solatges
han mogut gran rebombori
per l’userda i les farratges.
El senyor marquès va a ratxes
i en Martí diu: –Si em despatxes,
el jutge ens veurà les fatxes,
i no em mouré fins que mori
i els capellans amb les atxes
em cantin el gori-gori.
Girientorn de Sant Mori,
tothom estima el marquès
perquè, essent tan gentilhome,
li agrada fer de pagès.
El següent sonet es titula “Week-End a Sant Mori”:
A don Antoni de Moxó i Güell,
marquès de Sant Mori.
Vers la sala del tinell
em menava al vell trespol
l’escala de caragol
que fa d’eix del teu castell.
Senyor de forca i coltell,
Moxó que atures el vol
ran de l’obert facistol
de l’escut en escartell.
Quatre diamants de l’orsa
la via del llamp fan tòrcer,
i, fidels alabarders,
invisible l’alabarda,
gegantins, munten la guarda
dos immutables xiprers.
Julio. Contemplo, lleno de estupor, en la capilla ardiente del castillo de los marqueses de Sant Mori, el cuerpo yacente de su hija mayor, y reviene a mi memoria el conocido óleo de Fortuny La señorita Del Castillo. En el breve cementerio, ante un pueblo unánime en el dolor, cumplo el arduo encargo de pronunciar un pequeño responso civil. En un recinto nuevo, inaugurado por la tragedia, abandonamos, con una oración, entre cipreses adolescentes, el cuerpo adolescente de Adelaida.