Bàscara és una població molt marcada pel pas del Fluvià en el seu terme. El riu fa de límit amb els municipis de l’altra banda de ribera i aquest emplaçament es pot considerar un punt estratègic, ja que la població limitava amb els antics comtats d’Empúries, Besalú i Girona. El fet, doncs, de ser un territori fronterer entre tres comtats va propiciar l’emmurallament de la vila en tot el seu perímetre.
Bàscara
El 1241 el rei Jaume I va autoritzar el bisbe de Girona, Guillem de Cabanelles, a alçar fortificacions a Bàscara, en la que constitueix la primera referència documentada de l’existència d’un nucli urbà emmurallat a la vila. [...] El castell constituïa el nucli de les defenses de la vila i símbol del poder feudal dels bisbes de Girona. Es troba situat a la banda de ponent del nucli antic de la vila, al damunt del penya-segat que domina el riu Fluvià. [...] L’església parroquial es troba situada a la banda nord del nucli antic de la vila, a l’altre costat de la mateixa plaça del castell episcopal. Ambdós edificis dominen el riu i el pas del camí que portava cap a França.
El pas del Fluvià per Bàscara, per on també hi passava el camí ral entre Girona i França, ha condicionat molt la vida dels habitants de la població i també l’estada dels visitants de pas. Així ho demostren les obres d’autors com Hans Christian Andersen i Carles Fages de Climent:
La velocidad no amainó hasta que llegamos a Báscara, donde había que cruzar el caudaloso río Fluviá; la corriente era arrolladora, pero no había puente alguno. Una de las diligencias que nos habían adelantado avanzaba ya por en medio de la corriente, otra esperaba en el margen; los pasajeros descendieron para ir a pie en busca de barcos que les cruzasen, mientras el cargado carruaje probaba suerte intentando alcanzar la orilla opuesta. […]
Unos cuantos campesinos de Báscara acudieron en nuestra ayuda; ninguno de ellos llevaba encima más que una camiseta, y de esa guisa unos empujaban el coche, otros tiraban de las mulas, y delante de ellos iba el que realmente hacía de piloto, uno que conocía bien el fondo del río; por la parte más profunda les llegaba el agua hasta el pecho... Dentro del coche tuvimos que levantar los pies para no mojarnos y, por esta vez, todo salió bien.
Mare i fill prenen, doncs, seient en el cupè de la diligència de Barcelona “sense cura de l’avançat de l’estació i el temps plujós”. Però el doll escumejant de les aigües del Fluvià els barra el pas a Bàscara. [...] Aquella nit, l’han de passar en un hostal, dit de la Barca, dormint dintre del cotxe. Per fi, l’estuf va baixant i el riu recobra el seu nivell, permetent-los el pas, però la tempesta els reté novament a Girona un parell de dies.
L’escriptora Montserrat Vayreda també va compondre un poema en què vincula el riu Fluvià amb la imatge de Bàscara i el seu entorn natural:
Bàscara del castell sobre la riba
del Fluvià, que llisca entre pollancs;
amb una torre en peu i a la deriva
dels enderrocs que unglegen els seus flancs.
De carrerons estrets i una muralla
que manté en peu decrèpits baluards
amb l’heure que s’arrapa i que batalla
per fer onejar a mig aire els estendards.
De la teva vençuda baronia
només et resta l’heura i el record;
quan mires el passat, la melangia
és el sudari de la seva mort.
L’avui són els teus horts, amb fonts veïnes
de la pompa del bròquil i la col,
els camps que et volten i que tu domines
com el feudal al serf, de sol a sol.
El teu demà serà el que amb avidesa
respongui al teu desig o al teu destí;
oberta al cor de la naturalesa
encara pots sembrar per l’avenir.
Fidel al nom de Bàscara, senyales
el que has estat i el que ets; el nom que diu
que encara en el somni et neixin ales
no pots deixar de ser roca de riu.
El pas del Fluvià per Bàscara també va convertir la població en un escenari ideal per a la representació del seu conegut pessebre vivent, que es va iniciar l’any 1973 als paratges naturals de la riba dreta del riu.
El pessebre de Bàscara és un espectacle a l’aire lliure inspirat en els clàssics pessebres que en aquestes diades fem a les nostres llars. [...] El marc és escaient: fonts, coves naturals, penyasegats, una singular vegetació, el riu i les seves hortes [...]. També juguen un important paper les antigues muralles del casc antic de la vila, el castell episcopal del segle XIV, l’església i els rònecs i estrets carrers medievals que encara es conserven en la seva estructuració original. Qualsevol racó, des d’una petita vorada del riu fins a un cingle de considerable alçada, és cuidadosament estudiat i preparat per plasmar la vida quotidiana d’aquella gent que visqueren tan de prop el naixement de Jesús.
Per continuar el nostre itinerari, haurem de sortir de Bàscara per la carretera de Calabuig, Vilaür i Sant Mori, des d’on arribarem a Sant Miquel de Fluvià. Entrarem de ple, doncs, en terres empordaneses:
I quan arriba a Bàscara, l’alè de la marina
que, en guardó a sa fermesa, li havien ja promès,
amb goig i complaença, el Fluvià endevina
que són les seves aigües de riu empordanès.
A Sant Miquel arriba; calmosament esguarda
la ufana esplendorosa d’arbredes i conreus,
i, admirat, es contempla a la torre que, gallarda,
dintre l’atzur destaca l’or vell dels seus carreus.